De set en set
Veu ferma
vsvs
svssvs
v
Fins ara el diari escrit íntegrament en català de més llarga vida havia estat La Veu de Catalunya, nascut el 1899 i desaparegut el 1937. Va sortir durant 38 anys determinants pel creixement i la desclosa del catalanisme cultural i polític. Els nostres ben fusionats Avui, aparegut el 1976, i El Punt, del 1979, són ben a prop de superar aquest rècord històric de longevitat de la premsa plenament catalana. Hi arribem en una etapa que també és clau pel progrés nacional vers fites més ambicioses que aquelles aconduïdes amb fermesa per La Veu. Saber què era i com era aquell diari contribueix a entendre l'evolució de la nació, la gent i les institucions fins que tot va anar-se'n en orris amb la guerra del 36. Des de fa unes setmanes tenim la sort de poder aprofundir en el coneixement d'aquella veu periodística que fou silenciada gràcies a l'exhaustiva història que ha publicat el professor Josep Maria Figueres a l'Editorial Base. Investigador tenaç, minuciós, erudit, un pou de saviesa documental i documentada, Figueres ha posat al carrer una obra que permet treure moltes lliçons d'un diari vinculat a la Lliga de Prat de la Riba i de Cambó, però que influïa més enllà dels cercles d'aquell gran partit dels catalanistes conservadors que fou objecte de la tesi doctoral d'Isidre Molas, un altre acadèmic rigorós i erudit. La Veu va assolir èxits de difusió admirables si atenem els mitjans de l'època. Era el diari en català amb els tiratges més alts de l'època. Es podia trobar en punts de venda de París, Madrid, Portugal, l'Argentina i Cuba, entre altres indrets, a més de les principals ciutats de les terres de llengua catalana. En la tesi de Francesc Espinet, universitari també perseverant en aquesta mena de recerques, hom constata que és el diari més citat en els llibres de memòries contemporànies. La Veu també innovà i reeixí en regular el treball dels periodistes amb unes instruccions ètiques. Fou una iniciativa pionera que reflectia un tarannà innovador i desinhibit. Poso un cas: admetia la tendenciositat de la informació sempre que es basés en fets i no en paraules.
