LA GALERIA
La plaça del Muntaner
La plaça, inaugurada el 1877, ja existia a principis del segle XIX
Aprofitant que al juliol i l'agost els alumnes no freqüenten els centres escolars, i que l'1 d'octubre l'institut Ramon Muntaner fa 175 anys, l'Ajuntament figuerenc fa obres al quadrilàter que queda entre el carrer de Sant Pau i el centre. Ja era hora. Aquesta tardana actuació ha d'alliberar el solar de la condició de pàrquing per retornar-li la dignitat de plaça urbana. Durant les darreres dècades d'indolent submissió i reverencialisme als cotxes i als propietaris llurs, l'espai que travessen dues o quatre vegades cada dia els alumnes, un mal dia va ser asfaltat i convertit en aparcament. La plaça ja existia a principis del segle XIX i va ser inaugurada, com diu la crònica, amb gran solemnitat el 1877. L'aspecte que té avui, però, el va adquirir a finals dels anys quaranta, quan, essent director del centre l'aquarel·lista Ramon Reig, l'arquitecte Claudi Díaz es va fer càrrec de la urbanització definitiva del solar, a la vegada que projectava les dues façanes de l'institut. La que es veu, amb el “pórtico de estilo Renacimiento español”, segons les gasetilles del moment, i la que no es veu perquè deu anys més tard la va tapar definitivament el nou temple de la Immaculada. La gent sempre n'ha dit plaça de l'Institut però, com que durant la República el carrer de Sant Pau va ser anomenat de Cervantes, el franquisme va tornar al carrer del nom primigeni, però la jerarquia no va voler penjar al nomenclàtor l'autor del Quixot, i la plaça va ser oficialment i inútilment batejada Cervantes. La torna, que es diu. Amb l'arquitecte Díaz –i amb obres i actuacions anteriors–, la fesomia del lloc va congriar-se: les alzines, una mena de miniavinguda que lligava la portalada de l'institut amb la doble escala que accedeix al carrer amb un brollador al mig, el terra de graveta, el jardinet que l'envolta, etc. La prosperitat dels anys setanta comportà el ròssec d'un no dir de 600, 850 i Simca 1000 i fou llavors que, disposant de les complaences pertinents, arribà el quitrà. Com que el “pati” del centre –un antic convent– es redueix al claustre, els alumnes, amb permís governatiu, surten a l'hora esbarjo a la plaça; és així que la seguretat física dels alumnes ja només la pot empitjorar el tràfec automobilístic que generen els enterraments celebrats al temple veí. Fa poc les queixes del centre han assolit treure els cotxes de la plaça; quant al sòl, a veure què hi fan ara: com pel 68, esperem que de sota l'asfalt emergeixi, si no la platja, un urbanisme de mesura humana, la que mereixen el Muntaner i les mares i els petits que hi juguen a la tarda.
