Oficialment vam ser 1,8 milions. Però aquesta, i m'ho comentava un dirigent de l'ANC, serà recordada com “la manifestació dels dos milions”, segurament la més massiva que ha viscut la vella Europa des de fa molts anys. L'ampli ressò dels mitjans internacionals és un bon símptoma que, també a fora d'Espanya, el cas català ocupa l'agenda mediàtica. La versió global del The New York Times no en deixava cap dubte. Per als periodistes, però, el problema de cobrir aquests actes massius és que la visió dels fets sempre és incompleta, la mirada escrutadora no arriba a cobrir el que passa. Però fins i tot amb fotografies parcials es poden extreure conclusions, si apliquem processos de reflexió inductius.

Primer. Per molt que els partits unionistes s'enroquin a presentar el moviment independentista català com a excloent, res més lluny de la realitat si s'infiltressin entre la massa i escoltessin la multitud d'accents, dialectes i llengües que s'hi poden parlar. El més agradable, sentir alguns dels meus companys de franja (al tram 69, franja 3) parlar en castellà entre ells mentre de tant en tant clamaven a favor de la independència amb l'estelada a la mà. L'independentisme (o, més ben dit, la voluntat de votar per aclarir què volem ser) ha acabat sent transversal i traspassa les fronteres ideològiques dels partits per convertir-se en una necessitat d'aquest país.

Segon. La festa. Les ganes de demostrar que l'independentisme català s'estructura sobre els valors del pacifisme, la no-violència. Cap crit contra qui no pensa el mateix –si més no, entre els trams que vaig visitar–, pancartes i lemes en positiu (fins i tot, amb certa ironia) i, sobretot, ganes de passar una jornada familiar (intergeneracional) acompanyat dels més pròxims: des de les famílies que portaven nadons dins del cotxet fins a un avi d'edat avançada que, des d'un balcó de la Gran Via, va aixecar un clam unànime d'“in-inde-independència” a tota la massa que l'entronitzava.

Tercer. Celebro que personatges mediàtics de la talla de Gerard Piqué mostressin clarament el seu suport al procés. La foto que es va fer dins de la V, amb el seu fill Milan, va fer fortuna a Twitter, tant per bé com per mal: va rebre des de múltiples respostes de suport fins a insults d'energúmens que l'acusaven de traïció a la roja. Aquests últims, més lluny de la realitat impossible, perquè Piqué –igualment com d'altres figures mediàtiques– va ser a la manifestació a títol individual, i haurien d'entendre que una cosa és la seva vida privada i l'altra, el seu estatus professional. És evident que, potser, el procés aniria una mica més ràpid si tots els esportistes fessin com Oleguer Preses però, legítimament i mentre no hi hagi seleccions catalanes que competeixin oficialment, s'hauria de respectar (tant per part dels espanyolistes més ultres com dels independentistes més radicals) la decisió de molts esportistes d'elit catalans de vestir-se encara amb la roja per molt que no sentin el mateix que un jugador d'Astúries, Andalusia o Aragó. Jo a Piqué l'aplaudeixo pel que va fer el dia de la Diada.

Quart. Les xarxes socials són, avui, una arma dels col·lectius socials per desbordar la classe política: “Deixin-se de tacticismes, volem votar i prou.” Twitter va ser el principal mitjà per on els gairebé dos milions de manifestants van seguir l'evolució de la V. Igualment, l'espai de la batalla dialèctica, de debat entre col·lectius independentistes i els unionistes, la major part d'aquests últims aglutinant no gaire més de 3.000 seguidors a Tarragona. Novament, aquest round va ser per als independentistes.