La columna
Lluís Companys
Si els que ens manen conservessin un gram de dignitat, demanarien perdó
Quan el professor Miquel Caminal era responsable del Memorial Democràtic va intentar aconseguir que l'acte anual, a la Puerta del Sol, de l'aniversari de l'afusellament del president Lluís Companys, de cada 15 d'octubre, tingués lloc als espais de l'antiga Dirección General de Seguridad, que ja era –i és– seu de la Comunidad de Madrid. La resposta d'Esperanza Aguirre, que aleshores presidia la tan exòtica autonomía madrilenya, va ser taxativa: ens acusava de pretendre encendre focs de rancúnies on tot havia de ser pau i treva. En aquest 2014 tan assenyalat, al Centre Cultural Blanquerna tindrà lloc, el 28 d'octubre, la reflexió col·lectiva sobre aquell assassinat d'estat contra un president de la Generalitat de Catalunya, el 15 d'octubre del 1940. Com ens recorda l'historiador Josep Benet, als cataus sinistres d'aquella DGS, Companys va ser vexat, torturat, insultat, sotmès a tota mena d'humiliacions, fins al seu trasllat a Montjuïc, on havia de ser objecte d'un judici sumaríssim i d'una condemna a mort, executada per soldats que ni sabien disparar. ¿Quins actes de reparació de tantes barbaritats ha programat, a favor de la memòria de Companys, el govern de Rajoy, que mai no deixa d'invocar una Constitució que té com a objectiu “consolidar un estat de dret, protegir-nos en l'exercici dels drets humans, les nostres cultures i tradicions, llengües i institucions; establir una comunitat democràtica avançada”?
Els exiliats catalans republicans de Xile parlaven de Companys amb Pablo Neruda, que va escriure un Canto en la muerte y resurrección de Luis Companys. Va ser el vehicle perquè pobles d'arreu sabessin què havia passat amb Catalunya i amb el seu president: “Y todas las raíces de Cataluña herida / recibían la sangre del manantial de tu alma.” Si els que ens manen, ens renyen, ens amenacen... conservessin, encara, un gram de dignitat, demanarien perdó als catalans per tot el que van fer uns altres abans amb el nostre cap. I entendrien les raons d'un poble que, tossut, exigeix, sense embuts, llibertats, per a les quals fa massa temps que lluitem inidesinenter.
