Canvi d'imatge
El fonamentalisme religiós, per tant, és al centre de l'opinió pública com un dels grans perills per als valors democràtics
L'Església està de dol aquests dies, sobretot a causa de l'esclat del cas Romanones i la transcendència que ha tingut a tot l'Estat: després del jove que va denunciar el cas, més d'una persona ha sortit denunciant que havia estat objecte de vexacions quan estava estudiant en diversos col·legis de frares o al seminari. La pederàstia, desgraciadament, ha estat un frame massa habitual en els últims anys, quan s'ha parlat o escrit de l'Església catòlica en els mitjans de comunicació.
Francesc sembla disposat a lluitar, definitivament, perquè l'Església netegi la seva imatge. La notícia que el mateix pontífex va trucar al jove de 24 anys que va denunciar que havia estat víctima d'abusos sexuals per part del clan dels Romanones és un senyal inequívoc que el papa té ganes de posar fi a aquesta xacra. El deteriorament de la imatge de l'Església espanyola ha estat, en part, a causa del mantra que molta gent ha fet córrer: sota les sotanes i les aparences angelicals, s'amagaven vertaders abusos de poder. No és estrany que, si s'hi afegeix que part de l'Església espanyola va ser clau en la consolidació de l'Espanya franquista, avui hi hagi territoris de l'Estat que són vertaders focus de preocupació per una “nova evangelització”. Es podria resumir amb una conversa que, en el trajecte de Madrid a Mèxic, DF, vaig tenir amb una religiosa de Yucatán arrelada a Salamanca: “Primer van ser els europeus els que van venir-nos a evangelitzar, i ara sembla que passa el contrari, nosaltres hem de venir a Espanya per tornar-vos la fe.”
A falta de vocacions religioses per la imatge carrinclona que molts han atorgat a l'Església, possiblement té raó. En aquest sentit, la política de tolerància zero que el papa està portant a terme en aquest àmbit, així com la voluntat de posar el “diàleg interreligiós” a l'agenda política del Vaticà són senyals d'esperança de cara a la nova Església que Francesc promet des dels seus primers dies assegut al tron de Sant Pere.
Fa relativament poc, un article del Time titulava: “Has Assad won?” La tesi d'Aryn Baker, enviat especial a Homs, era que en una Síria on la revolta democràtica ha estat “segrestada” pel fonamentalisme islàmic, alguns joves pro-occidentals tornen a veure el president Baixar al-Assad com una esperança per al país. “No volem una revolució liderada des de les mesquites”, es queixava un dels entrevistats. El fonamentalisme religiós, per tant, és al centre de l'opinió pública com un dels grans perills per als valors democràtics, tal com els hem conceptualitzat des d'Occident. Quan Francesc s'inclina davant del gran patriarca de Constantinoble, o resa al costat del muftí de la Mesquita Blava d'Istanbul, es fa un gran pas cap a una aliança religiosa que combati els principals focus de fonamentalisme. “L'Alcorà és un llibre profètic de pau”, va reblar Francesc. Un missatge que necessitàvem sentir del principal líder religiós del catolicisme, més de cara a unes societats occidentals que viuen permanentment sota la por al nouvingut. “La primera vegada que vaig veure una dona amb vel a Salamanca em vaig espantar, perquè a Mèxic només sabia que l'islam estava associat al terrorisme”, em reconeixia la mateixa germana. “A Espanya, un país molt més multicultural que Mèxic, ja m'he adonat que no és així”, concloïa. Malgrat l'anècdota, la veritat és que a través d'un procés inductiu podem pensar que, igualment com la religiosa mexicana, també hi ha altres veïns més propers que poden haver pensat com ella. I amb missatges com els del papa Francesc segurament tenen un primer punt per evolucionar.
