Per Vicent Partal, els de Podemos són una colla de politòlegs professionals; segons David Fernàndez, són uns mediàtics murris; per Manuel Delgado, són lerrouxistes i per la Patrícia Gabancho, són peronistes en potència. Pel que sembla, costa definir el pensament d'aquest partit nou que, havent fet furor a Espanya, ara vol fer-ne a Catalunya. La seva web diu que conquistarà l'economia, la llibertat (juntament amb la igualtat i la fraternitat), la sobirania (?) i la terra (?). Tot plegat sembla força amorf, de manera que he recorregut a un amic barber que en sap molt, de l'extrema esquerra, ja que en forma part activa: m'ha assegurat que Podemos prové del trotskisme light. I efectivament –segons Wikipedia i Viquipèdia– el brou de cultiu del Podemos actual és l'organització Izquierda Anticapitalista, que pertany a la IV Internacional trotskista. Si recordo bé, els de la IV –en vaig conèixer bastants, a Londres– s'atorguen el paper d'avantguarda política de les masses: o sigui, aspiren a ser una mena d'elit intel·lectual proproletari. Val a dir que a l'Espanya bipartidista –en què els dos partits en qüestió estan maculats per l'estancament, el conformisme i la corrupció– és prou lògic que hi sorgeixi una alternativa com Podemos. Però a Catalunya, no només hi ha un ampli ventall de partits diferents sinó que aquí estem al bell mig del procés polític i social més transversal, rupturista i esperançador de tot Europa. Sorprèn doncs, que quan els líders de Podemos aterren a Catalunya sigui per donar-nos lliçons de radicalitat, sense saber ben bé ni qui som. Ni sense entendre que l'única cosa que acabaran fent al Principat és podar el poder a d'altres partits –incloent aquells amb què tenen moltes coses en comú– i enfortir així, ineluctablement, l'unionisme, que és i serà conservador per definició. Si realment volen veure un canvi democràtic de debò, que deixin de podar i que ens deixin votar d'una vegada, perquè nosaltres solets sí que podem. Amb tot.