Tens por? Cal educar
Qualsevol avenç, sempre, comença a casa de cadascú: a les nostres escoles i llars
N'hi ha que passen por. Potser vostè, potser jo. Generen inquietud les agressions, ja siguin reals o possibles; la intolerància en relació a les pròpies creences; el quedar-se sols o aïllats; la incertesa pel futur. De fet, tots devem tenir els nostres particulars canguelis, oi? Aquests dies –en relació a fets violents a França, ben recents– m'he trobat amistats atabalades pel fonamentalisme islàmic i altres que m'interrogaven sobre per què se'ls miren malament. Una alumna em deia: “¿És perquè duc vel?; profe: jo no he fet mai mal a ningú!”
Sé quines actituds són fal·laces, mals camins: l'ús massiu de la policia o l'exèrcit, expulsar persones o famílies per llurs conviccions o mentalitat, posar baranes o reixes, impedir una serena participació en la vida social i cultural, sospitar de qui vesteix d'una altra manera o freqüenta altres temples. Són vies ineficaces i poden conculcar drets humans. Reconec que –aquí i arreu– una ciutadania plena, un permís de residència o la qualificació de refugiat atorguen diferents nivells d'accés a prestacions o drets polítics. Ara bé, cap discriminació pot provenir del color de la pell, dels diners o de la manera de dirigir-se a la divinitat. Tots els humans hem nascut d'un humà, i això ens atorga una dignitat inalienable, mai qüestionable per uns paperots d'identificació. Que jo sàpiga, tots estem només “de pas” en aquesta vida, som simples emigrants i sembla mentida que, encara ara, alguns es reputin com amos o senyors d'altres, aquí o allà.
Quina és l'eina per vèncer l'angoixa? Nelson Mandela repetia que “l'educació és l'arma més poderosa que podem emprar per a canviar el món”. La tenim al nostre abast. No és immediata, però és eficaç: atura populismes i xenofòbies, terrorismes i corrupció. La formació de debò no flueix només d'avis, pares o mestres cap a fills, néts o alumnes, sinó que actua en ambdós sentits. “Tot està per fer i tot és possible”, sentim dir a Martí i Pol, i aquest ideal educatiu va més enllà dels maleïts punts de PISA o de les estadístiques de la conselleria o les inspeccions educatives. Tots eduquem, cada dia.
He rellegit la Consulta universal sobre l'esmena dels afers humans, de Joan Amos Comenius –l'humanista i pedagog txec mort a Amsterdam el 1670– on es denuncia que “molts ensenyen els altres, ningú no és mestre de si mateix; molts regeixen o corregeixen els altres, ningú ho fa amb si mateix”. Tots necessitem ser millors. Aconseguir que puguem sentir-nos emparats i sense pors és un objectiu que supera la capacitat d'un individu sol, és una tasca col·lectiva que ell sintetitzà en un tuit: “omnia omnes omnino”, és a dir, educar tothom totalment i sense discriminació, un recorregut pacífic de millora global que requereix, és clar, un cert marc social. Comenius, com Sòcrates, potser els semblarà una mica beneitó, utòpic, il·lús... però només amb l'adequada “formació de joves i de grans” es podrà vèncer la basarda existencial. Cal fer el possible per a arraconar tant l'estupidesa de les “barbies d'extraradi” com la dels fonamentalistes.
La proposta de Comenius incloïa des de l'educació universal fins a una seriosa cooperació internacional. El 1655 va escriure a Lluís XIV demanant-li que s'estudiessin –amb tots els responsables polítics europeus– les condicions d'una pau universal. S'hi va bolcar personalment, amb
afany i decisió. Qualsevol avenç, sempre, comença a casa de cadascú: a les nostres escoles i llars.
“La millor manera de predir el futur és crear-lo”: així ens suggereix Stephen R. Covey que siguem proactius. ¿Quina és l'acció idònia per a allunyar les bogeries socials? Em ve al cap la seva imatge, ben gràfica, dels dos centres concèntrics: “l'àmbit de preocupació” (què ens pot afectar?) i, dins d'aquest, “l'àmbit d'influència” (en què puc actuar?). En Wert, la consellera o l'inspector educatiu de torn tenen una responsabilitat més àmplia, però les meves hores lectives depenen només de mi. I també les estones de vostès amb parents, veïns, col·legues, clients o amics. Què fem per educar? Formem? Suplim la incompetència de certes autoritats nefastes? Quasi 19 milions de persones han escoltat la Brené Brown quan pregunta: “¿què ens atreviríem a fer si la por no ens paralitzés?” Per a superar la por, cal educar, cal que eduquem. I punt.
