Els multimilionaris
Mentre pobres i un xic menys pobres es barallen a l'escena central, aixecant punys d'alegria banal per conquestes contra els seus iguals, de puntetes els multimilionaris ja s'han escapat
Els multimilionaris, aquesta subespècie humana que posseeix quasi el 20% de tota la riquesa (material, s'entén), la componen l'1% dels individus. Ha estat descrita així, més encara, com a nova espècie humana, pel periodista Jacques Peretti en un documental produït per la BBC, The super-rich and us (Els superrics i nosaltres). Peretti descriu la “mutació” produïda (la seva incomprensió envers el fracàs, la seva indiferència per l'infortuni i la pobresa, la seva indolència envers tot allò que no sigui el seu món de luxe i competència per arribar al lloc més alt de la llista Forbes); fins i tot accepta la possibilitat que entre els “mutants” existeixin bones persones (es diguin Bill Gates o Amancio Ortega); i adverteix de la necessitat que les polítiques econòmiques del futur no vagin engrandint aquesta escletxa gegantina que s'està produint en la societat. Però trobo una volta reflexiva més sobre el documental. Amb aire de qualitat i fàrmacs de tecnologia punta, amb tractaments contra tot mal i pro tot bé, els superrics viuen en una altra galàxia, literàriament parlant, però sens dubte tenen possibilitats que la seva galàxia particular sigui certa. Peretti recorda el film Elysium, però defuig l'anàlisi de l'important: què passa entre la resta? Què ha passat a la terra mentre els multimilionaris construïen el seu paradís particular?
ENTRE la resta s'està produint la destrucció de la classe social que ho aguanta tot, sacsejada per les diferents tendències ideològiques que s'han anat encomanant del mantra sagrat que la igualtat humana en dignitat i valor s'ha de transformar en la igualació de resultats; guanya la idea que les diferències (òbvies) entre persones són un greuge i que, per tant, s'han d'evitar la iniciativa privada i el benefici perquè són pecats de supèrbia i avarícia. Va guanyant terreny la convicció que els monopolis estatals són millor garantia de benestar que el lliure comerç i per tant desapareixen les oportunitats de negoci, les idees d'empresa. La classe mitjana es va fent prima, més prima, i es continua pensant que gravar amb molts impostos la “riquesa” d'aquesta classe mitjana habilitarà millor el camí per posar fi després als paradisos fiscals, i tornar a tancar negocis, mentre els més crítics, els de la cua, vesteixen sabatilles de multinacional. Ells també són mortals i no critiquen les fitxes milionàries dels esportistes d'elit.
Però és just a l'inrevés: al final d'aquesta pel·lícula de terror dirigida per gurus politòlegs des dels escriptoris i les cafeteries, i on molta gent sembla disposada a fer el paper d'extra (perquè sols són extres, com Truman ho era en el seu show fins a tenir-ne consciència), al final aconseguirem el que desitjàvem pel que fa a l'altre gran pecat, que és l'enveja (que l'altre tampoc tingui el que no tinc jo!), i és que una sola, empobrida i enfurismada classe baixa campi arreu.
Per un extrem de l'escenari, mentre pobres i un xic menys pobres es barallen a l'escena central, aixecant punys d'alegria banal per conquestes contra els seus iguals, de puntetes els multimilionaris ja s'han escapat. Com han fet des de la nit dels temps. Un exemple recent el tenim en el bressol de la civilització mediterrània, avui la pobra, pobríssima, Grècia; l'altre, som capaços de construir-lo nosaltres d'aquí a no res. Ja sé que s'ho mereixen els governants, però aleshores hauré de dir que també nosaltres, perquè serem els babaus que tornarem a mirar el dit en comptes de la lluna. Dos, tres, mil cops ensopegant amb la mateixa pedra. Perquè des de la lluna se sap que, com deia el conte, “l'home feliç no duia camisa”.
