Sobiranies limitades

Quan pensem en la construcció de la Catalunya del futur, que és certament ben a prop, tenim presents les “estructures d'estat” que ens cal posar en funcionament. Per sort, ja disposem d'una bona part d'aquestes estructures que defineixen el funcionament d'una administració pública, com són l'ensenyament, la sanitat, uns mitjans de comunicació públics i aspectes de la seguretat (els Mossos). Vol dir que, gràcies a la tasca feta per la Generalitat des del seu restabliment, hem anat aconseguint quotes de poder polític. És a dir, de sobirania. Però també reconeixem que ens manquen aspectes importants. De fet, no disposem d'aquelles estructures que suposen un grau superior de sobirania; les que ens acostarien a un nivell que considerem normal en els països sobirans del nostre entorn. Pensem essencialment en la hisenda i les relacions exteriors. Efectivament, la sobirania nacional es fa palesa de manera ostensible en la llibertat política a l'hora d'establir relacions amb els altres països, de definir de quina manera el país se situa en el marc internacional. Per això, el govern espanyol s'entesta a impedir la presència de la Generalitat a l'exterior. També, per això, volem que els assistents al Mobile World Congress coneguin que visiten la capital de Catalunya, un país que lluita pel seu progrés social i nacional.

En  clau de futur reclamem per al nostre país i per al nostre futur govern dues qualitats que, si bé poden semblar contradictòries, són realment complementàries. D'una banda, volem la plena sobirania que s'expressa políticament en l'existència d'unes fronteres definides que indiquen els límits geogràfics de l'exercici de l'autoritat. I d'una altra banda, reivindiquem la nostra presència com a membre de ple dret de la Unió Europea, conscients que formar part d'aquest organisme implica una renúncia significativa de sobirania. Ara mateix, molts catalans desitgem exactament això: ser tan sobirans com ho són els altres 28 països de la UE; o si voleu, volem ser tan poc sobirans com ho són aquests països. Si ens fixem en el comportament dels diferents governs que han fet l'opció d'avançar cap a una unitat econòmica i política anomenada Europa, hi veiem repetidament aquesta tensió entre sobirania nacional i limitacions d'aquesta sobirania. Unes limitacions que a vegades són interpretades en clau positiva, com quan afirmem que ens agradaria veure'ns representats més clarament i conjunta en els greus conflictes internacionals. Davant de situacions de crisis polítiques o humanitàries, som molts els europeus que preferim escoltar una veu d'Europa i renunciem de gust a fer sentir la veu pròpia. També és cert, però, que altres vegades les limitacions a la sobirania nacional són llegides en clau negativa; ho constatem quan sentim afirmacions que critiquen durament el fet que els països creditors imposen condicions econòmiques als seus deutors.

La realitat és que els governs europeus, quan prenen decisions, han de tenir presents dues fidelitats. Els responsables polítics (o els polítics responsables) han de respondre a les aspiracions dels ciutadans, han d'intentar fer realitat les promeses electorals; és a dir, han de tenir present l'opinió de qui els ha encomanat la tasca de govern. Però aquests mateixos polítics són també responsables –perquè de fet en formem part– davant d'unes institucions supranacionals. Allà hi conflueixen interessos sovint contraposats, però que en la mesura que volem una Europa unida s'han d'harmonitzar en un procés de compromisos i concessions mútues. En resum i posant un exemple: en les seves decisions el govern grec ha de tenir en compte la voluntat dels electors grecs, però no pot oblidar el que opinen sobre Grècia els ciutadans alemanys. I viceversa, és clar! Nosaltres incorporem aquesta lliçó en el camí cap a la sobirania o independència.