Sobre les retribucions dels alcaldes
La solució seria un únic sou, i digne, igual per a tots els municipis de característiques semblants: ni dietes, ni complements addicionals
El cas de les retribucions dels alcaldes de la Federació de Municipis de Catalunya s'ha tancat en fals. Després d'implicar-hi tanta gent i d'estendre per un gran nombre de municipis una àmplia ombra de sospita, cloure aquest assumpte amb una resolució que es limita a recordar el caràcter privat de l'entitat municipalista no ha estat la millor via per salvar l'honorabilitat dels imputats, alguns dels quals havien estat cridats a declarar sense ni tan sols haver cobrat mai cap retribució. S'ha salvat la “legalitat” de les dietes percebudes, però no s'ha esvaït amb nitidesa la sospita. Al ciutadà que ha seguit el procés se li fa difícil de comprendre que l'Audiència de Barcelona pugui arxivar la causa a mitja instrucció; que es declari merament privada una entitat que viu en el 94% dels seus ingressos d'aportacions de caràcter públic; que s'imputi amb tanta facilitat un nombre tan elevat de representants municipals que, pel que fa a les retribucions, presentaven una gamma tan variada de situacions diferents; i, finalment, que es consideri legal i lícit, sense més debat, el cobrament de dietes elevades o de regals en espècies a uns càrrecs públics que ja cobren un sou al seu ajuntament. L'efecte de tot plegat, en un context de sospita generalitzada dels polítics, és francament perniciós: certament, molts alcaldes que potser es tornen a presentar a les properes eleccions poden respirar tranquils, però la seva imatge n'ha quedat malmesa de manera innegable.
Potser tot plegat neix de no haver resolt d'una maners satisfactòria la regulació de les retribucions dels nostres alcaldes i regidors. I, al marge fins i tot del cas concret que ara ens ocupa, el que hauríem de resoldre és justament aquest pecat original. Ara, doncs, que vénen eleccions municipals i ara que es llancen tantes propostes encaminades a dibuixar el perfil del país i de l'administració que voldríem en una Catalunya nova, potser és un bon moment per proposar solucions i alternatives en una matèria que, sense ser de les primeres de la llista, té una capacitat enorme d'enverinar la imatge dels nostres polítics més propers.
Amb tot el que hem après i viscut al cap de tants anys d'acumular experiència, la meva impressió és que la solució més plausible seria que existís una llei que fixés unes retribucions amb caràcter general en funció del nombre d'habitants del municipi i que aquestes haurien de ser incompatibles amb qualsevol altre concepte de sou que neixi de la condició de càrrec públic, excepte que aquest càrrec sigui també d'elecció o de representació popular. Un únic sou, i digne, igual per a tots els municipis de característiques semblants: ni dietes, ni complements addicionals. I dic això perquè el concepte de dieta addicional és perillós per naturalesa, perquè tothom hi veu amb raó un pretext per obtenir un sobresou: al cap i a la fi, l'alcalde que va a reunions de patronats, organismes públics o entitats municipalistes ho fa per la seva condició d'alcalde. ¿Per què se li hauria de pagar, doncs, una retribució complementària, més enllà, naturalment, de les despeses de trasllat o d'allotjament que ningú no discuteix? El temps i l'esforç que un alcalde dedica a aquestes activitats forma part de les seves obligacions i sens dubte acaba afavorint la tasca genèrica per la qual ha estat elegit pels ciutadans. L'única circumstància que, com ja hem insinuat, justificaria la percepció d'una dieta complementària seria el cas de l'alcalde que acumula un altre càrrec públic, com pugui ser el de diputat o conseller comarcal: en aquest cas, l'import de la dieta estaria en funció de la dedicació efectiva que es tingui al Parlament, a la Diputació o al Consell Comarcal, però evitant l'argúcia actual dels alcaldes que cobren per una dedicació exclusiva que no fan.
En definitiva, una sola retribució pagada sempre per l'ajuntament d'origen i complementada per una altra institució pública només en el cas d'un càrrec d'elecció addicional que exigeixi una dedicació regular. Potser d'aquesta manera tot resultaria més simple i més transparent, més ajustat al model d'administració que tanta gent reclama.
