La columna
L'odi
Surt i sense cap vergonya diu que l'odi contra el president Mas els dóna rèdit i que el faran servir
La vigília del dia de Sant Jordi del 2002 un gran periodista d'aquesta casa, prematurament desaparegut, va fer una prèvia del partit de Champions que havia d'enfrontar el Barça i el Real Madrid i va intentar descriure l'ambient que es trobaria l'equip madrileny al Camp Nou amb un titular tan cridaner com cert: Odi al Madrid. Hem de recordar que vivíem el que després es va anomenar bienni negre amb Joan Gaspart a la presidència, que va acabar uns mesos més tard. Esportivament el Barça no guanyava res des de feia tres anys, el Madrid de Florentino Pérez s'havia emportat Figo, la tensió entre els socis blaugrana era considerable i la vàlvula d'escapament d'una altra temporada perduda era arribar a la final de la Champions derrotant l'etern rival. Les crítiques d'alguna patum d'aquest país van ser ferotges contra aquell titular, insisteixo, una definició del que vivia el barcelonisme, no una incitació a practicar-ho. I contra un periodista jove i brillant que els feia ombra i que publicava relats brillants.
Tretze anys més tard surt la Gemma Ubasart, professora de ciències polítiques de la UdG i cap visible de Podem a Catalunya, i ve a dir que l'odi contra Mas i contra CiU dóna rèdits, que han vist que funciona i que el faran servir contra el president de la Generalitat. Surt una candidata d'EUiA, ja desautoritzada pel partit (cosa que els honra), dient no sé què de catalufos i d'escòria per definir tota una sèrie d'opcions polítiques. A un candidat de la llista de l'alcalde Trias l'agredeixen reiterades vegades només perquè fa campanya. El candidat d'ERC de Portbou rep amenaces, tres, en concret, que l'espanten perquè apunten a la família i l'obliguen no només a apartar-se de la llista sinó a marxar del poble. A un candidat d'ICV l'agredeix un paio que defensa idees racistes. I no he pas vist que les gran patums del país hi hagin entrat a sac, en totes aquestes agressions a la democràcia. Perquè aquell periodista definia un estat d'ànim, però ara uns que diuen lluitar contra la vella política exploten l'odi i no s'amaguen de dir-ho. Podem fer-ho? Anem bé?
