opinió
Recordant Joan Canals
Era un germà entranyable, amb qui vaig relacionar-me sense reserves, un bon company
Amb Joan Canals, que ara ens acaba de deixar discretament, com feia ell les coses, ens vàrem conèixer quan vàrem coincidir a la mateixa seu de la Generalitat en què hi havia en un cantó la delegació de Cultura i en l'altre la d'Esports. Encara hi havia, també, Joventut. Vàrem compartir pis al carrer de Juli Garreta, envoltats de clíniques i despatxos de metges, i, finalment, la sumptuosa casa palau del carrer Ciutadans que ennoblia la causa. Cultura tenia, potser, més volum d'activitats, i en Joan, modest i amb un punt de bon humor, es considerava –i així ho feia notar sempre– “el germà petit”. Però era un germà entranyable, amb qui vaig relacionar-me sense reserves, un company amb qui ens explicàvem les limitacions –i, a vegades, incomprensions– amb què ens trobàvem, un col·laborador més de la meva delegació, tot i que ell estigués al capdavant de l'altra. Si calia, ens complementàvem, com una vegada que li venia a repèl anar a una final de hoquei sobre gel a Puigcerdà, a la nit, i em va demanar si el volia substituir, o les moltes vesprades que em va passar la seva entrada perquè anés al seu lloc a veure els partits de bàsquet del Valvi, a Fontajau. Però li he d'agrair més coses.
En una ocasió, des de Cultura, vam voler muntar una mena d'homenatge a Verdaguer amb la interpretació del poema simfònic per a cobla Canigó de Fèlix Martínez Comín. Alternant els diversos passatges musicals amb el text verdaguerià recitat havia de quedar esplèndid i impactant. Però teníem només diners per pagar els músics. La part dels possibles rapsodes era ja una entelèquia. En sentir-m'ho a comentar en Joan Canals s'hi va enganxar de seguida: –No et preocupis, per això. Si ens tens confiança, ho podem fer la Teresa, la meva dona i jo mateix. I els va sortir brodat. Ho varen fer a diversos llocs, però sobretot al cim de la muntanya de la Mare de Déu del Mont, amb el Canigó al davant, la veu timbrada i contundent d'en Joan resultava colpidora i èpica de veritat i l'expressió tendra i càlida de la Teresa hi posava un contrapunt líric excepcional. No debades eren excel·lents actors de teatre. Al final de la darrera representació, que, si no ho recordo malament, va ser al teatre de Salt, vaig regalar personalment a la parella una almorratxa de vidre de les que a Lloret fem servir per al Ball de Plaça. En el moment de la dansa, a dintre s'hi posa aigua perfumada –els vaig dir–, però jo us l'he portada buida de líquid i, això sí, plena d'afecte i gratitud. El mateix sentiment que ara m'ha portat a escriure aquestes ratlles i a acomiadar un bon company de lluita per un país millor, a qui recordaré sempre.
