Llach, més lluny

Més d'un lector m'insisteix que ara és l'hora. També la d'escriure sobre Lluís Llach. Potser tenen raó. Enfilat dalt la llista del sí, sembla que sense vertigen, ell fa de tractora d'un tren d'inèdit viatge cap a l'aurora, amb estació en un Parlament del qual al nostre Verges dels anys seixanta els pocs que en servaven memòria res no gosaven dir-ne.

El cantant estel·lar, l'escriptor considerable i l'ara polític improvisat, ha emergit de recòndites i heroiques sublimitats o la seva forja s'ha fet en el taller d'una quotidianitat farcida d'aparents nimietats?

Sense el mar rutilant contrastant amb el sovint terrós riu de Verges, sense les tramuntanades que feien oscil·lar l'enllumenat penjat sobre els carrers del poble amb ombres inquietants i l'udol misteriós del vent, ¿hauria estat tot igual? Penso que no. I tampoc sense algunes d'aquelles aparents banalitats suara esmentades. Com les següents:

a) No sé si la mare d'en Lluís va tenir una amiga millor que la meva mare. El que sí sé és que ella sí que ho fou per a la meva mare. Ambdues eren mestres, il·lustrades per l'època, amb un toc de modernitat i un polsim de rebel·lia que les féu profundament confidents en el marc de sengles matrimonis no reeixits del tot. Eren impenitents lectores (de Los cipreses creen en Dios, Viento del Este, viento del Oeste, o Sinhué, el egipcio, és clar) i conductores catastròfiques. En la nostra diària anada a la platja amb el Seat 1400 del metge Sr. Llach (les dues mares al davant i en Lluís, algun altre amic i jo al darrere), l'opció quedava limitada a l'Estartit malgrat que l'Estartit i l'Escala eren equidistants de Verges, en no saber l'audaç conductora fer marxa enrere. L'Estartit oferia llavors un itinerari que permetia fer la volta per tornar a Verges sense haver de recórrer mai a la tan temuda marxa enrere. Endavant, sempre endavant. Com en Lluís, que tampoc sap fer marxa enrere. Herència clara, doncs, de la intrèpida mare.

b) ‘Audentes fortuna iuvat'. En Lluís també creu en la fortuna dels audaços, en l'element profundament atzarós de la vida. I en els llocs i moments màgics. Per exemple, en la platja d'Empúries, la prodigiosa, ¿o no va ser un prodigi que la mare d'en Lluís perdés un anell, desesperadament buscat en va per tothom, en aquell racó hel·lènic, per una setmana després, enfonsar (no recordo si en Lluís o el seu germà) la mà en la sorra i treure-la amb l'anell colgat al dit? Des d'aquell dia, en Lluís –que també creu en l'estadística, de l'època d'estudiant d'econòmiques– sap que les probabilitats d'accedir a la independència perduda són incommensurablement superiors a les de trobar un anell també perdut en la immensitat d'un sorral. Que tinguem sort, invoca i canta.

c) Sort i encesa espera, com diu Espriu. En un riu de peix minvat, cal paciència. La que tenien el meu avi, l'avi Siset, i ell amb la canya parada vora el Ter.

La història ja és prou coneguda. Si el governador civil (un petit Franco provincial) havia fet alcalde de Verges el metge Sr. Llach, si en Lluís fins llavors havia viatjat per un únic corrent de la història, si encara no havia metabolitzat la secreta rebel·lia de la seva mare, les xerrades fluvials amb aquell avi entranyable, nostàlgic de la perduda República, acceleraren el procés de canvi.

Fins a encapçalar el procés d'ara. Ignoro si també amb la vella paciència del pescador.