Tot va bé, si acaba bé
La semàntica és important en aquests contextos de negociació complexa, de política d'equilibris felins
La dita tradicional catalana diu: “Tot va bé, si acaba bé.” D'aquesta manera ens hauríem de posar davant del complex procés de negociacions entre Junts pel Sí (JxSí) i la CUP per poder investir un president de la Generalitat i avançar cap a la formació d'un govern que porti el país cap a l'estat propi. Ben sabut és per tothom que les línies vermelles que posa la CUP encara són molt inassumibles per part dels seus suposats socis parlamentaris. Igualment que, per no tenir cap temptació conciliadora, és força evident que determinats pesos pesants de la CUP han quedat al marge de les negociacions, que lideren amb mà de ferro (vetos inclosos) Anna Gabriel i Benet Salellas.
Queda clar de moment que la CUP no trairà els seus ideals polítics investint Artur Mas, líder indiscutible del procés que veu com les catacumbes de l'Estat han programat una vertadera ofensiva judicial contra CDC i la família Pujol Ferrussola en el mateix moment que havia de negociar la seva reelecció. A can Convergència hi ha coses que no s'han fet bé després de tants anys de tastar poder, de tocar cuixa, i ara es paga tot plegat quan més impol·luta hauria de ser la imatge de tots aquells qui volen avançar cap a un nou escenari polític. Un problema de primer nivell per determinats nous dirigents del partit, els quals, n'estic segur, estan totalment al marge del clientelisme que havien professat algunes figures històriques del partit.
Però estic segur que s'arribarà a un acord per avançar cap a la independència. No només perquè la societat civil organitzada que ha empès el procés no ho perdonaria (ni a cupaires, ni a nacionalistes, ni a republicans); sinó perquè en els primers compassos de la legislatura ja s'han produït moments d'entesa que fan presagiar un final, possiblement, feliç. La decisió de seure conjuntament els grups parlamentaris de JxSí i la CUP a la part esquerra de l'hemicicle és un primer gest important per visualitzar la força de l'independentisme a la cambra catalana. Un bloc, un objectiu: la independència. El tancament de files amb la nova presidenta, Carme Forcadell, també és un signe positiu. Però sobretot ho és la presentació conjunta de la proposta de resolució sobre l'inici del procés cap a l'Estat català, el dia següent del ple de constitució del Parlament.
Una proposta d'aquest calibre, amb el missatge polític que suposa per al govern de Mariano Rajoy, és prou simptomàtica per entendre que la firma conjunta de Jordi Turull, Marta Rovira, Antonio Baños i Anna Gabriel no és perquè sí. Entre d'altres coses perquè el text registrat demana iniciar “un procés de desconnexió democràtica” que no estigui “supeditat a les decisions de les institucions de l'Estat, en particular al Tribunal Constitucional”, que declaren incompetent. La semàntica és important en aquests contextos de negociació complexa, de política d'equilibris felins, i la redacció de la proposta sembla permetre intuir un acostament de posicions entre les dues formacions; un desdibuixament entre les línies vermelles de la CUP i les demandes de JxSí.
El “qui” esdevindrà la pedra de toc de tot plegat. Però els sempre esporuguits catalans haurien d'entendre que els nous diputats independentistes no estan al Parlament per fer el que seria el ridícul més gran de la història d'aquest país. Forcadell, en els seus primers passos com a presidenta, ja va parlar d'una legislatura curta, excepcional. Entenc, entre tot el que s'està produint, que només un cataclisme polític (sempre possible, és clar) podria dilapidar el treball fet, sottovoce, entre les dues formacions independentistes.
