Tribuna
El combat de cada dia
“La lluita pel salvament de la llengua catalana desborda clarament els àmbits de la política estricta
Diumenge passat vaig tenir el goig de participar en la 47a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. És una iniciativa patriòtica que molts lectors ja deveu conèixer i que vol mantenir ben viu el pacífic combat per la preservació de la llengua catalana. Els actes comencen amb una encesa de la flama davant la tomba de Pompeu Fabra a Prada de Conflent i, acompanyats d'iniciatives paral·leles, culminen a l'atri de la basílica de Montserrat, on hi ha aquella làmpada on figura el lema següent: “L'encengué la fe, la portà l'esforç, la manté la voluntat d'un poble.” Aquest any, l'organització havia recaigut en entitats excursionistes igualadines i van demanar-me si podria adreçar un breu parlament als participants. Aquí teniu el nucli del que vaig mirar d'explicar aquell matí, a la sala de la façana de Montserrat.
La idea central era que, certament, calia reconèixer que els organitzadors primers de la Flama de la Llengua no s'haurien pogut pensar pas que, algun dia no tan llunyà, la renovació anual se celebraria en un context nacional realment extraordinari: han passat unes poques dècades i vet aquí que el món sencer ha pogut veure com centenars de milers de ciutadans d'aquest país baixaven pacíficament a les places i carrers, a les carreteres i les vies urbanes d'una punta a l'altra del seu territori, per mostrar, de manera reivindicativa i festiva alhora, la seva voluntat d'esdevenir un nou estat d'Europa. I el món sencer sap també que, ara mateix, aquest racó petit del món occidental té posada majoritàriament la seva confiança política en un president i en un govern que, a partir del mandat popular –democràticament expressat–, es disposa a dur els passos necessaris per obrir un procés constituent que ens porti a la nostra plena sobirania. Es tracta, realment, d'un moment polític com mai no l'havia viscut el nostre
poble.
Correm el risc, però, de pensar que l'esperança del procés constituent que tenim entre mans i l'obtenció d'un estat propi poden garantir per ells mateixos la preservació de la nostra llengua i de la nostra cultura. I això no és veritat, com ho demostren alguns casos de nacions que, havent esdevingut independents, no han estat capaces de salvar la seva llengua. Cal recordar, un cop més, que ni les institucions, ni els instruments polítics, ni la llibertat nacional plena ens poden oferir la garantia que voldríem, ja que, en realitat, continuem alimentant la flama d'una llengua minoritzada, amb un ús social lamentablement baix i un context general que no li és precisament favorable.
Així, doncs, l'error gravíssim que podríem cometre en aquest moment històric seria creure que l'existència d'un govern sobiranista o la magnitud del gran projecte polític que ara concentra la nostra atenció ens pot permetre de distreure'ns del combat diari i de la tasca fonamental de continuar alimentant la flama de la llengua catalana. Es tracta de recordar que no podem cedir el nostre impuls i la nostra iniciativa a les institucions públiques, ni tan sols en el context d'un hipotètic estat propi. Que la lluita pel salvament de la llengua catalana desborda clarament els àmbits de la política estricta.
És, naturalment, una lluita que se sosté de manera fonamental en la voluntat irrenunciable de la gent, d'un contingent actiu de persones sensibilitzades que l'utilitza cada dia en tota circumstància, a tot arreu, que no transigeix davant de cap mena d'agressió o de renúncia, que guanya nous adeptes d'un en un, que obre bretxa en terrenys o famílies o entorns que s'hi mostren refractaris o fins i tot hostils. Gent que pugna de manera amable i tenaç per fer més present el català en un entorn divers i plural com ho és Catalunya, multicultural, poblat per gent provinent de llocs remots de tot el món i en el qual conviuen més de tres-centes llengües diferents.
Tenim certament moltes causes a defensar, totes legítimes i moltes d'urgents, ja que afecten d'una manera molt més peremptòria les condicions de vida d'amplis sectors de la nostra societat que han estat especialment castigats per la crisi. Això és indiscutible. Però, al mateix temps, i per una qüestió de dignitat, d'orgull i d'identitat col·lectiva, tenim el deure d'ajudar una llengua que és la nostra i que continua en situació de risc. Hauríem de tenir-ho present i no delegar en altres grups o en altres estaments la nostra obligació de defensar-la.
