Opinió

Tribuna

Un país que mai faran

“Només l'emancipació catalana i el final
de l'espoli podria impedir la continuïtat de l'hegemonia de la casta

Continua l'espectacle de la política espanyola en la seva segona part, de la qual ja se sap el desenllaç: govern de continuïtat del règim amb els seus tres partits a dins, o donant suport passiu des de fora. El terra de vots del Partit Popular és prou resistent malgrat la corrupció –o potser gràcies a la corrupció–; i la seva força social i electoral serà determinant per sempre a Espanya. Sota aquestes sigles o unes de refundades, la tendència conservadora i reaccionària predominarà sempre entre l'Espanya castellana rural i gerontocràtica, i en la urbana sobredimensionada de funcionaris de l'aparell central de l'Estat. Els pocs moviments en aquest bloc social dominant castellanoespanyol es produiran cap a opcions de recanvi, com va ser el PSOE de González i Guerra, i ara és Ciudadanos de Rivera. Decoració de centre liberal per amagar l'ADN profundament falangista de les dues cúpules partidistes. ADN estatalista, jacobí, supremacista castellà, regat pels interessos de l'economia extractiva i oligopòlica predominant a la Gran Castella.

En aquest panorama l'única novetat relativa és l'aparició de Podemos i la seva capacitat, fins ara, d'aliar-se en diversos territoris amb forces federalistes. És clar que un elector espanyol progressista s'agafarà com a un clau roent a aquesta alternativa. No li queda res més. I amb la confluència amb Izquierda Unida es recupera l'únic fil roig que travessava Espanya totes les dècades d'aquesta Restauració. Una Izquierda que en el seu passiu hi figura l'esclerosi ideològica i la manca d'autocrítica a les arrels autoritàries d'un segment important del comunisme. I en l'actiu, ser l'única opció espanyola que potser paradoxalment ha aguantat la flama de la radicalitat democràtica, i en línies generals no s'ha doblegat davant els oligopolis ni la corrupció.

Admiro sincerament i em solidaritzo amb tota aquella gent que ha perseverat tants anys a la Gran Castella en condicions molt adverses. Però, ara, la millor manera d'exercir la fraternitat amb les classes populars d'Espanya és promoure l'emancipació nacional de Catalunya, que alhora serà social i democràtica. Per tot això, les forces progressistes i sobiranistes han de presentar-se davant de les properes eleccions espanyoles amb un programa social i democràtic complet on es destaquin aquells elements emblemàtics que han estat impulsats des del Parlament o des del govern de Catalunya i han estat sistemàticament tombats per l'actual govern del PP i en bona part pels anteriors del PSOE. Propostes per gaudir d'una democràcia de qualitat: llei de memòria històrica, igualtat home-dona... Lleis de rescat social: habitatge, pobresa energètica, impostos sobre bancs... Lleis del benestar: educació, salut... Lleis ambientals: impost sobre nuclears, aigua de l'Ebre... Lleis de protecció de la llengua catalana: cine, justícia, consum... Lleis viables a Catalunya, no a Espanya.

Per tant, el 26-J, com a màxim, Podemos superarà el PSOE en vots i/o escons. Però això serà totalment irrellevant de cara a provocar el canvi constitucional i en la correlació de forces econòmiques i socials. Per això, l'únic detonant que pot ajudar a una força de vocació revolucionària com Podemos és la deconstrucció de l'Estat que des de Felip II va saber teixir l'aliança estratègica entre les classes dominants castellanes i una part important de la base social popular, un cop vençudes les resistències burgeses i liberals, i ja no diguem obreres o pageses. L'emancipació catalana i la pèrdua del 16% de la població espanyola, del 19% del seu PIB, del 26 % de les exportacions, del 33% de la recerca, etc., farà saltar pels aires un miratge que permet la continuïtat de l'hegemonia de la casta: tenir un nombre de funcionaris i de serveis propis de país socialdemòcrata gràcies a l'espoli que Catalunya, València i Balears reben, i que situen les seves poblacions entre les pitjors ateses d'Europa per l'estat del benestar en termes relatius al grau d'esforç fiscal que fan.

Els autonomistes del PSOE valencians i mallorquins s'han adonat del que els ve a sobre quan Catalunya s'emancipi: un dèficit fiscal encara més inassumible que abocarà Espanya a atiar dos nous processos cap a repúbliques emancipades. O repensar-se de cap a baix per repartir càrregues i decisions: i això vol dir desmuntar Madrid i tota
la seva parafernàlia de poder de classe. Aquí és on Podemos, ja sense Catalunya a Espanya, té alguna chance. Mentrestant, aquí estem en un país que ja anem fent. I allà, en un país que mai faran.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia