Opinió

Tribuna

La història inacabable

“Es tractarà,
una vegada més,
de fer ressorgir una vida oblidada, de reconstruir per a les noves generacions la memòria d'un conciutadà que ha calgut rescatar amb enormes dificultats

Sóc un de tants i tants catalans que han viscut malament el trist episodi del monument franquista de la ciutat de Tortosa. M'he escandalitzat no pas del que ha votat una clara minoria de la població, sinó de la renúncia d'una llarga sèrie de polítics de la democràcia que, al llarg dels últims quaranta anys, no han estat capaços d'assumir les seves pròpies responsabilitats. I també sóc dels que constato que, tal com s'ha dit tan sovint aquests dies, les decisions necessàries que no es prenen quan pertoca ens persegueixen com una ombra temps enllà, fins que arriba aquell dia inexorable en què som capaços d'abordar-les cara a cara.

Un estrany atzar ha volgut que, en aquests mateixos dies, hagi pogut treure l'entrellat d'un personatge quasi misteriós que, mentre perseguia el rastre esborradís de republicans morts i exiliats de la meva comarca, sempre se m'havia escolat entre els dits. Havia vist, això sí, a la primera premsa falangista d'Igualada, que els nous governants odiaven a mort un tal Pau Balsells, a qui titllaven de “propagandista soviètic i bolxevic” i a qui acusaven d'haver volgut imposar “un régimen comunista asiático”. Simultàniament, havia trobat a l'arxiu que aquest home havia pres part a Igualada, el 1937, en un acte d'homenatge a la Unió Soviètica. I poca cosa més...

Finalment, la recerca i una mica de fortuna m'han permès reconstruir una mínima biografia d'aquest home que, realment ha estat tota una descoberta, i que resumeixo a continuació. Nascut el 1898 d'una família igualadina humil, i després de treballar com a carboner, Pau Balsells i Morera va fer en tan sols tres anys el batxillerat i la carrera de dret i posteriorment va guanyar unes oposicions a la judicatura. Als anys vint va ser jutge de primera instància i instrucció de Girona, on va arrelar amb certa força, i ja en plena República, pensionat pel Ministeri de Justícia, va visitar la Unió Soviètica per analitzar-hi institucions jurídiques com l'herència, les funcions notarials i les presons, a les quals va dedicar després alguns llibres. Coneixia fins a set idiomes i havia viatjat a llocs aleshores tan recòndits com Turquia o el Japó. Durant la Guerra Civil va militar al PSUC, va ser secretari del Comitè Català Pro Homenatge a l'URSS, va exercir com a magistrat de l'Audiència a Barcelona i va participar en el segon repartiment dels assumptes de l'Oficina Jurídica. Després, seguint la retirada republicana, va exiliar-se a França, on es va casar amb una noia de la resistència i hi va tenir una filla. Balsells va negar-se a tornar a Catalunya mentre el general Franco encara fos viu –entre altres coses perquè no li seria possible de parlar en públic de les coses que volia explicar–, però no va poder completar el seu somni, ja que va morir massa aviat a Tolosa de Llenguadoc, l'any 1973.

Ignoro si a Girona hi ha algú que guardi la memòria d'aquest home. A Igualada puc dir que és perfectament desconegut, de manera que ara caldrà començar l'esforç de donar-lo a conèixer. Es tractarà, una vegada més, de fer ressorgir una vida oblidada, de reconstruir per a les noves generacions la memòria d'un conciutadà que ha calgut rescatar amb enormes dificultats. Amb ell, la llista laboriosa dels exiliats igualadins ja m'arriba a 146 persones –en una ciutat que aleshores tenia quinze mil habitants–, però sóc perfectament conscient que encara me n'hi falten una colla i que m'hauré de continuar refiant de la recerca i la fortuna per anar-los localitzant d'un en un. Cal fer-ho, és clar, per un acte de simple dignitat i de justícia, de reconeixement envers una generació sacrificada al servei dels seus ideals i de la República.

Així, doncs, mentre anava reconstruint les peces d'aquest trencaclosques biogràfic, vaig tenir l'oportunitat de veure les imatges del dia de la visita de Franco a Tortosa i vaig anar seguint els debats i la peripècia del referèndum recent, que finalment va donar com a resposta això que ara en diuen “la reinterpretació del monument”, una operació cosmètica que ens ha deixat a molts sincerament perplexos. El contrast, no cal dir-ho, era realment terrible. Tants anys després, memòria i oblit, història passada i present, es confonien en les imatges i en la retina, com a prova d'un país que, dissortadament, encara no ha estat capaç de fer net del seu passat dramàtic, de reconstruir totes les biografies oblidades i d'anihilar tots els rastres d'una dictadura ignominiosa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia