Laïcitat

Lamentem, i amb raó, les barbaritats comeses per persones fanàtiques que maten en nom del seu déu. Oblidem, tot amb tot, que som fills de la Santa (!!) Inquisició i de segles i segles de sectarisme religiós que atorgava, o així ho creien, als nostres avantpassats el dret a matar i torturar en nom d'una pretesa elecció divina. El comentari, en un curs al CERCAT (o Centre Català de Madrid), de la novel·la de Carme Riera El darrer blau, encara em desassossega i em recorda de quins sectarismes som fills. I és en aquest context que m'impregnen, com més va més, les tesis i les campanyes d'Europa Laica, que tracto amb assiduïtat a la Villa del Oso y el Madroño, on no visc gaire lluny d'una les catedrals més lletges de l'Església Universal: la de la Almudena. Per això, i si abans de les darreres eleccions municipals mirava de donar suport a una xarxa de municipis per a un Estat laic, ara insisteixo en la necessitat que els partits polítics que vulguin fer política de veritat democràtica proposin, entre altres mesures, la reforma dels articles 16 i 27 de la Constitució de 1978, així com la denúncia tant del Concordat d'Espanya amb la Santa Seu del 1953 com dels acords posteriors, ja en la dècada dels setanta, en la mateixa línia. ¿Qui es pot negar a eliminar la religió del currículum escolar o a fer net del tuf de confessionalitat que encara impregna el sistema educatiu?

Quan contemplo, amb angúnia, com creixen les tendències tan ultradretanes a la França de la Revolució Francesa (i en tants altres racons d'una Europa afectada per massa virus de color de Brexit), ¿no seria bo recuperar aquells aires laics que dignifiquen, per cert, tant l'Estat com les esglésies, quan recuperen la seva autonomia? Ignasi Riera (Madrid).