Senyor president,

Fa més d’un segle, les dones vam lluitar per aconseguir el dret al vot. Era il·legal en tots els codis del món civilitzat, però vam ser tossudes, i ara ningú no posaria en dubte la nostra legitimitat com a ciutadanes.

Ara fa uns pocs anys els nois de tot l’Estat espanyol es van negar a fer la mili. L’article 30 de la Constitució els hi obligava, però van aconseguir, per una vegada, que el llibre que Moisès va baixar del Sinaí, la Constitució Espanyola, es doblegués als desitjos dels seus ciutadans.

Encara fa més pocs anys, l’Estat espanyol va assumir el transvasament de l’Ebre, però la força dels ebrencs va substituir, amb èxit, els plans estatals.

Et sic de caeteris. Cada cop que els ciutadans i ciutadanes, amb un elevat nombre de participants, han volgut alguna cosa, ho han aconseguit, tant en règims totalitaris com en els estats aparentment democràtics.

Desitjo, senyor president, que la nostra veu no sigui silenciada aquest cop. I ho desitjo per diverses raons: en primer lloc, perquè els ciutadans som els sobirans, en un estat de dret, i en segon lloc perquè les objeccions legalistes es basen en l’article 2 de la Constitució (aquella del Sinaí...), que va ser redactat, com hi ha proves sobreres, per un cop d’estat militar.

Senyor president: estem al vostre costat. I volem ser lliures.