Espanya, l’Estat espanyol, ha tingut un problema secular amb Catalunya, des del moment en què aquesta en va començar a formar part per “derecho de conquista” –amb totes les imposicions i sotmetiments que això ha suposat i encara suposa avui– i mai després ni tan sols ha donat l’oportunitat al poble català, tampoc ja al segle XXI i en una democràcia suposadament consolidada, d’expressar la seva voluntat lliurement. Creure que ara ho podria fer ha estat segurament un dels grans errors del procés sobiranista, i alhora un detonant per fer evident de nou, com ha passat cíclicament els últims tres segles, que en realitat no ha desaparegut mai el vessant autoritari dels poders fàctics de l’Estat, incapaços de resoldre per la via política la demanda majoritària de democràcia que ve de Catalunya.

No han pogut o més aviat no han volgut, perquè de fet no els cal pas resoldre-ho com el que és, un problema polític: saben que tenen a disposició tots els instruments del poder, i en poden fer ús quan i com els plagui. Catalunya és un problema que l’Estat mai ha volgut resoldre, una comunitat nacional diferent que mai ha volgut integrar de debò, sinó que només ha volgut sotmetre per la força. Per això encara el té, el problema catalán, i per això avui li ha esclatat a la cara amb més força que mai. I per això l’única resposta ha estat la negació del clam popular traduït en vots a les urnes, la seva judicialització i la brutal repressió dels líders polítics i socials escollits per vehicular-lo.

Emparant-se exclusivament en una constitució parida fa 40 anys en plena incertesa postfranquista i amb soroll de sabres de fons, i abusant d’una posició demogràfica de força que en farà sempre impossible cap reforma que encabeixi les aspiracions de les minories nacionals absorbides per l’Estat de matriu castellana, el govern espanyol, la monarquia, les cambres parlamentàries, els jutges i els cossos policials, amb el suport dels grans poders econòmics, l’aparell mediàtic i fins i tot algunes amenaces velades d’intervenció militar, han barrat el pas sense contemplacions als pacífics anhels de democràcia expressats per una majoria de catalans.

L’últim episodi, l’actual, comença fa vuit anys, amb la derogació parcial per part del TC d’un Estatut que, després de moltíssimes rebaixes, havien aprovat tant els catalans com, fins i tot, el Congrés i el Senat espanyols. Tot el que ha vingut després ja és conegut. Una primera proposta de pacte fiscal que la classe política va posar sobre la taula per sortir de l’atzucac, però que va quedar de seguida superada tant per la negativa de l’Estat a cedir ni un dels milions d’euros que s’endú de Catalunya com per una demanda popular que ja havia girat full i reclamava sense complexos el dret a l’autodeterminació per buscar la independència. I quan aquesta demanda es va constatar que era majoritària i va saltar a un govern disposat a tirar-la endavant, l’esperit negacionista ha mutat a poc a poc en repressiu: fi de fòrums de negociació com les comissions bilaterals, tancament hermètic a les crides al diàleg, més suspensions a lleis del Parlament, demandes judicials a tort i a dret, barra lliure a l’a por ellos i un control i bloqueig polític de l’autogovern que va anar in crescendo fins a l’aplicació del 155. Avui dos milions llargs de voluntats han estat esborrades i esclafades sense ni haver fet l’esforç d’escoltar-les. No han resolt el problema: l’han vençut. O això es pensen...