Oranich i Casals afirmen que no s’ha de tenir por del referèndum

Magda Oranich i Mireia Casals han signat el manifest dels juristes a favor del referèndum. “Només faltaria”, responen a l’uníson quan se’ls pregunta pel document subscrit per un miler de professionals. Totes dues són advocades en exercici, i compromeses amb el moment polític que viu el país, un compromís que ve de molt lluny en el cas d’Oranich, que va començar la seva carrera defensant drets polítics al final del franquisme, i de no tan lluny en el cas de Casals, que des de l’associació Juristes per la Llengua ha destacat en la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans. Dues generacions que han viscut temps diferents i que ara veuen un futur comú.

Dues advocades que trepitgen els jutjats i que coincideixen en el diagnòstic quan se’ls demana per la situació de l’administració de justícia. “No funciona com hauria de funcionar”, sosté Oranich. “No és que els jutges no treballin –hi afegeix–, sinó que hi ha una falta de mitjans personals.” “I materials”, etziba Casals, que sosté que, de tots els serveis públics, el de la justícia és el que menys ha canviat: “És com d’abans de l’antic règim. Fins i tot hi ha lleis que no s’han adaptat”, assenyala.

“El problema de la justícia és la politització, i això ve dels estaments més alts, nomenats pels grans partits espanyols”, assegura Oranich, que recorda l’oportunitat perduda que va ser l’Estatut del 2006. “El que més va retallar la sentència del juliol del 2010 va ser la part de la justícia. Ho van treure pràcticament tot. Tenen una obsessió amb aquest tema. Allà es parlava d’un Consell Català de Justícia, el nostre CGPJ.” El text també preveia una ampliació de les competències en mitjans personals i materials, i el TSJC esdevenia la darrera instància de tota causa iniciada a Catalunya.

És precisament en aquest text que Oranich basaria l’organització de l’administració de justícia en la futura Catalunya independent. “Seria una justícia més propera, més moderna i, òbviament, amb més mitjans; necessitaríem molts més jutges”, hi afegeix Casals. I la llista continua amb la modificació del sistema d’elecció dels jutges: “Organitzar l’oficina judicial d’una altra manera per ser més eficients i treure més profit de les noves tecnologies”, diu Oranich, i adaptar els partits judicials –“fets amb mentalitat del segle passat”, puntualitza Casals– a la realitat actual. A la justícia de la Catalunya independent, li demanen modernitat, celeritat i independència, aspecte que destaquen amb relació a l’elecció del futur Consell Català de Justícia. “S’hauria de despolititzar, trobar un sistema en què intervinguessin les organitzacions de jutges, i que els partits no hi tinguessin tant de pes”, afirma Oranich. “Amb independència i una bona gestió dels recursos, ben segur que avançaríem”, sentencia Casals.

“El futur el veig de color de rosa, perquè pitjor no podem anar”, assegura Mireia Casals, que sosté que, en l’àmbit de la justícia, hi ha molt camí per recórrer, perquè, “en sanitat i en educació, el govern ja té moltes competències; en justícia, no”.

El tema de la independència i la politització els preocupa, i molt. És un dels mals de la justícia i, de casos, en citen a cabassos. Es queixen, per exemple, que el CGPJ no actua contra magistrats que dicten sentències tendencioses o que no fan la seva feina, “i en canvi ho té claríssim per actuar contra companys com Santi Vidal, sancionat per haver redactat un projecte de Constitució, i com la magistrada Àngels Vives, a qui van vetar la possibilitat d’aspirar a la presidència de l’Audiència de Barcelona per haver format part del grup de 33 jutges que es van manifestar en favor del dret a decidir”, explica Casals, que també posa damunt la taula les declaracions del comissari Villarejo i l’operació Catalunya. “En aquest cas, ningú actua d’ofici. Això es gravíssim”, afirma Casals. “No es farà mentre la fiscalia depengui del govern”, remata Oranich.

Precisament, una de les qüestions que es van fulminar de l’Estatut del 2006 és que el català fos un requisit per exercir a Catalunya, així com conèixer el dret civil català. La infrautilització del català en la justícia és un fet i hi té a veure. “La solució és el requisit. A Bèlgica, on hi ha dues llengües, es fa tot en francès a la zona valona i tot en flamenc a la zona flamenca. S’ha de prendre una decisió; no pot ser que es donin casos com el que els va passar a unes companyes d’Olot”, explica Oranich, amb referència al cas de les dues lletrades a qui una jutgessa va impedir que s’expressessin en català. La presidenta de Juristes per la Llengua assegura que, “de la mateixa manera que va calar allò de Tens dret a utilitzar el català, tant els fiscals com els secretaris i els jutges han d’estar en condicions de fer un judici en català”, i insisteix que, si es convertís en requisit, les coses canviarien. “Ha de quedar clar –sosté– que, si vols exercir aquí, aquestes són les condicions.”

Tornant al dia a dia, pel que fa a les inhabilitacions de Mas, Ortega i Rigau, i al procés obert contra Forcadell i membres de la Mesa del Parlament, totes dues tenen el convenciment que la judicialització del procés anirà in crescendo. “Això és el que els juristes anomenem la «brigada Aranzadi», que és la gran arma de la vicepresidenta del govern espanyol, la que havia de dialogar. Hi ha lleis per a tot, i l’Estat té molta força, molt poder. Han judicialitzat una qüestió política. I això a la majoria dels jutges no els agrada”, diu Oranich. Casals assenteix i assenyala tant la cúpula fiscal com la judicial. “Quan defensen l’aforament..., què voleu que us digui? Si fos diputada, preferiria que em jutgés un jutge normal que no els de l’aforament, que són els nomenats pels polítics”, comenta Oranich.

Casals no té cap dubte que aniran a més, perquè tenen clar quin és el seu objectiu. Recorda com va costar que els col·legis de l’advocacia s’adherissin al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i com, amb “una esperpèntica sentència”, el TSJC els va expulsar i va dictaminar que els col·legis professionals no podien decidir qüestions polítiques. “El Col·legi d’Advocats fa política en totes les seves decisions, perquè totes afecten els drets fonamentals. No farem res en el tema dels refugiats? I en el tema de la persecució dels polítics?”

Ja hi ha data i pregunta. “Si fa set o vuit mesos m’haguessis preguntat si el referèndum es farà, hauria dit que no; ara, no”, afirma Casals, i Oranich assegura que, com més s’acosta la data, més clar té que es farà, vist fins on s’ha arribat. “Ho volien tapar tot amb la corrupció, amb els Pujol, inventant-se el cas Trias... Quan ells tenen la seva pròpia corrupció! I l’efecte que ha tingut ha estat el contrari, perquè ningú deixa de voler la llibertat del seu país pel fet que n’hi hagi que no actuen com cal”, hi afegeix. Casals sosté que, en tot plegat, hi ha un clar intent de desestabilitzar. “Però veus l’operació Catalunya i, si ets demòcrata, t’afegeixes als partidaris del referèndum.” I no els sorprèn el que anomenen “justícia preventiva”, com ara la querella contra Borràs. “Volen fer por”, conclouen. “Van errats si es pensen que amb la judicialització i amb les condemnes ens aturaran”, etziba Oranich.

No veuen, ara per ara, cap altre camí per assolir la independència que fer el referèndum, i tenen molt clar que es pot fer en el marc de la llei. “Les lleis són interpretables. Si hi ha la voluntat clara d’una majoria que ho demana, com a mínim s’ha de posar el tema en l’agenda política, i no fer veure que no existeix” diu Casals. Oranich explica que ja ho va viure durant la Transició, quan no es va poder canviar tot de cop, però s’aplicaven les lleis d’una manera diferent. I, parlant de lleis, recorda que, el 22 de juliol del 2010, el Tribunal Internacional de l’Haia va dictar una resolució que va dictaminar per unanimitat que la declaració unilateral no era contrària al dret internacional. “També tenim una part de la justícia internacional que ens podria donar suport. Tots els que diuen que el dret a l’autodeterminació el tenen tots els pobles menys Catalunya no sé d’on s’ho treuen...”

En vista de les amenaces del govern espanyol tant per la via judicial com per la via política, amb relació a l’aplicació de l’article 155, Casals és rotunda: “Això ja s’ha acabat; és una època superada i els polítics espanyols no se n’han assabentat. Nosaltres ens hem fet majors d’edat, ja hem evolucionat. Ara la gent jove que puja no té cap complex.”

Amb la mirada posada en l’1-O, Oranich no ho dubta: “Arribarem al xoc de trens”, i immediatament afirma que la gent no ha de tenir por. “Els que més rebran seran els dirigents, i no els podem deixar sols”, sosté. Tant ella com Casals no descarten que algú acabi a la presó. “Les persones que estan a primera línia política són molt conscients dels riscos que corren. Tota la gent que s’ha presentat a la llista de JxSí i la CUP entenc que aquest escenari el tenen previst, que se n’ha parlat”, afirma Casals. “I hem de deixar clar que no estan sols”, diu Oranich, i que es valora tot el que estan fent. “Ens hem de valorar mútuament, perquè els polítics no serien on són si no fos per nosaltres, la societat civil. Uns hem lluitat cada dia pel català als jutjats; uns altres, pel català a l’escola... Cadascú des de la seva parcel·la, amb la voluntat d’arribar a la independència.”