A en Minas (Salt, 1941), són pocs els que es mouen en l’àmbit polític gironí i no el coneixen. Lampista de professió, sempre ha estat vinculat a les esquerres i a l’independentisme des que el van expulsar –a ell i a uns quants catalans més– de Bandera Roja l’estiu del 1978 per haver exigit el dret a l’autodeterminació. Ara que està jubilat, dedica encara més temps al seu partit, Esquerra Republicana (ERC).

Jo tinc consciència de ser d’esquerres des que de ben petit vaig anar a buscar la meva mare a la fàbrica de Salt i vaig veure en quines condicions treballaven. I independentista, des que ens van expulsar d’un partit comunista extraparlamentari espanyol perquè volíem l’autodeterminació. Mai me n’he amagat, de ser ni una cosa ni l’altra, fins i tot en aquella època en què a Girona érem dotze i el megàfon a les manifestacions. No s’ha de ser fariseu, així et respecten més.

Sempre he estat vinculat a un partit, com a militant activista i fent el que fes falta. Mai n’he cobrat ni cinc en política, més aviat hi he gastat quartos! He viatjat per tot Catalunya, penjant cartells o recaptant diners per al referèndum. I, és clar, no m’he perdut cap manifestació. Al carrer, som majoria!

El que em deixen a casa [riu]. Abans, treballava vuit hores, militava vuit hores i descansava vuit hores. Ara que soc jubilat, doncs hi dedico setze hores.

Al 90%. Ja tenim les urnes, només ens falta votar.

Sí, absolutament. Això sí, confio que ningú deixi anar la mà. De cap costat. Ja hi ha qui ho provocarà, però no hem de fer cap disbarat. Només cal veure el que hem fet fins ara: una de les manifestacions més grans de la història d’Europa, sense tirar cap paper a terra. Centenars de quilòmetres amb persones unides en cadena i el 9-N, i després vam anar a votar dos milions i mig de catalans.

El seny dur. No en sabem fer, de rauxa, i el nostre enemic és més potent.