Política

El plebiscit que va catapultar Carod i ERC

El llavors líder, linxat políticament i mediàticament per la reunió amb ETA, va dimitir com a conseller en cap i es va presentar per sorpresa a les eleccions estatals el 2004

Va obtenir resultats rècord i va passar d’un a vuit diputats

La decisió d’ERC de presentar el seu líder com a cap de llista en unes eleccions espanyoles té un únic precedent relativament recent, i molts l’han recordat arran de la candidatura d’Oriol Junqueras, que en certa manera s’hi emmiralla per buscar un efecte similar. El 14 de març del 2004, precisament dijous farà 15 anys, el secretari general d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira, va obtenir a les eleccions estatals el fins llavors millor resultat del partit des de la restauració democràtica. La convocatòria, igual que ara, venia precedida de circumstàncies excepcionals, en aquell cas de linxament polític i mediàtic –llavors no judicial– des de l’espanyolisme representat pel PP d’Aznar. I, com ara, el líder d’ERC va voler convertir les eleccions, amb un èxit irrefutable, en un plebiscit popular sobre els seus actes.

Després d’un gran salt ja en les catalanes del novembre del 2003, en què havia passat de 12 a 23 diputats, ERC va apostar pel tripartit amb el PSC i ICV, que es va solemnitzar al desembre amb el Pacte del Tinell, que va fer president Pasqual Maragall. Carod va ser nomenat conseller en cap, però poques setmanes després l’espionatge espanyol va filtrar el seu viatge a Perpinyà per a una reunió secreta amb ETA. L’escàndol que se’n va fer, i més encara després que al febrer el grup terrorista va anunciar unilateralment una treva només a Catalunya, va obligar Carod a plegar –el va rellevar l’ara conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló–, si bé alhora va donar un cop d’efecte anunciant que encapçalaria la llista al Congrés a les eleccions del març.

L’impacte va ser el desitjat, i en campanya els actes d’ERC van esdevenir banys de masses per a Carod, que no tan sols va rebre un contundent aval personal, sinó que va fer créixer el partit fins a nivells insospitats. Aquell 14-M que situaria Zapatero a La Moncloa, tres dies després de l’atemptat gihadista de Madrid, ERC va batre rècords amb 652.000 vots, 457.000 més que l’any 2000 i 108.000 més que el novembre de 2003, i va passar d’un a vuit diputats al Congrés, on la CiU de Duran i Lleida va caure de 15 a 10. Carod, això sí, no va ni recollir l’acta, que va cedir al valencià Agustí Cerdà, perquè va preferir continuar com a líder del grup al Parlament. Tot i que la seva ambició era tornar a entrar al govern immediatament, va haver d’esperar a unes noves catalanes el novembre del 2006 i a la reedició del tripartit per tornar-hi amb el president José Montilla, primer com a conseller de la Vicepresidència i després com a vicepresident, càrrec creat el 2008.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Consens pels reptes i no en les receptes

Girona
Àngel González
President de la Coordinadora de Memòria Democràtica del País Valencià

“La llei que impulsen el PP i Vox no és de concòrdia, sinó de discòrdia”

BANYOLES

Desmemòria ultra

Banyoles

Jornada (a) reflexió

Banyoles
Ricard Chulià
Periodista i autor del llibre “País Valencià. Eixida d’emergència”

“La Comunitat Valenciana no és viable, però el País Valencià sí”

Banyoles
La crònica

Ressaca final republicana

La monarquia

El referèndum de Franco

Colòmbia

Els gegants de Gustavo Petro

Bogotà
GUERRA A GAZA

Els EUA admeten que Israel pot haver vulnerat el dret internacional humanitari

Barcelona