Política

JOSEP GOMIS I MARTÍ

Exconseller de Governació i exdelegat de la Generalitat a Madrid

“A l’adversari polític, millor que l’intentis guanyar 5 a 4 que 5 a 0”

A Madrid ens vam esforçar molt amb Pujol perquè partíem que moltes coses passaven perquè no ens coneixien. Vam fracassar
El primer error del procés va ser posar-hi dates, i el segon, parlar d’independència abans de poder comptar-nos
Vostè va ser nomenat alcalde de Montblanc el 1964 pel règim franquista, tot i que no era pas falangista. Com va ser?
És la meva història i l’accepto; durant el règim vaig ser alcalde de Montblanc del 1964 al 1979. O sigui, quan van arribar les primeres eleccions democràtiques ja feia 15 anys que estava en el càrrec... Em vaig presentar per CiU, i vam guanyar per majoria absoluta. I el 1983 vaig repetir candidatura i majoria. Què vull dir? Que vaig tractar molts regidors i alcaldes aquells anys, i no eren franquistes. No és el mateix ser alcalde o regidor durant la dictadura que ser franquista, que era una altra cosa. Explico sovint que als anys 70 Òmnium Cultural va celebrar la Festa de les Lletres Catalanes a l’Espluga de Francolí i em va fer un homenatge per l’actitud que havia tingut durant els anys d’alcalde durant el règim franquista.
Però a vostè el van nomenar, i el devien controlar d’alguna manera…
Al cap de dos dies de ser alcalde, vaig reposar en català totes les plaques dels carrers, que els nacionals havien arrencat en entrar. Algun veí va fer un escrit al ministre, i el governador, que era molt estricte però després em va apreciar molt, em va cridar per preguntar-me què havia fet. I li vaig dir: “Ho sento molt, els carrers del meu poble tothom els anomena com he posat a les plaques, i restituir-les m’ha semblat una normalitat.” No em va dir mai més res, i el 1970 vaig presidir les Festes de les Lletres Catalanes a Montblanc... Dins d’aquell món podies mantenir actituds molt properes a la gent del país.
A la Conca hi ha el mite que vostè va ser qui va forçar que l’autopista passés per Montblanc i no per Igualada. És cert?
És cert que hi havia els dos projectes, com ho és que hi havia l’opció de fer una sortida a l’Espluga, perquè Poblet collava molt, o a Montblanc. La meva aportació va ser molt minsa, però aquí sí que vaig tenir prou relació amb algun personatge impulsor de l’autopista com per decantar la balança. Pel que fa al traçat es contemplaven les dues opcions, però hi havia més elements a favor de l’actual que per Igualada. En vam parlar, però la meva aportació no va ser transcendent, va ser una més segurament.
Després arriba la Transició, i el que avui molts anomenen “règim del 78”...
No estic d’acord amb l’expressió. En aquells moments, els polítics que van fer la Constitució van fer un gran servei al país, i ara molta gent ho analitza sense conèixer ni entendre bé quina era la situació. Aquesta actitud tan negativa sobre el 78, la desvaloració de la història del moment..., no és correcta, perquè es va fer molt des dels partits. Pensem en Carrillo: què suposava per a ell fer el que va fer per buscar un futur democràtic?
Però, vista amb ulls d’avui, no hi ha coses molt millorables en la Transició?
Evidentment. Aleshores hi havia un seguit de factors que imposaven uns certs límits, que amb el temps s’han anat esvaint. Que la Constitució sigui sagrada i no es pugui tocar no és correcte. S’ha d’adaptar als nous temps, i algunes coses que llavors no es podien considerar, en aquests moments s’han de considerar.
Com per exemple l’autodeterminació?
Sí, ara mateix seria una sortida a la situació tan complicada en què estem.
Si ja és gairebé impossible tocar-hi cap coma, canviar-la per a aquest fi és utòpic…
Sí... És que la situació és realment difícil i complexa, i no sé si tothom ha fet les coses bé, però hi ha una incomprensió a la resta de l’Estat…! Vaig ser deu anys delegat a Madrid, i van ser molt bonics: ser català era un plus, just després dels Jocs, la valoració de Catalunya era extraordinària, recordo concerts de Lluís Llach a què vaig assistir, de tres dies, plens de gent… En aquells anys vaig fer moltes amistats dels dos grans partits, i últimament he hagut de sentir algun exministre fer-me una pregunta tremenda: “Gomis, ¿qué os pasa?” I això em permet contestar: “Oye, ¿qué os pasa a vosotros?
Així l’ha sorprès la reacció de l’Estat al clam sobiranista de l’últim decenni?
Sí, m’ha sorprès, també la dels mitjans de comunicació de Madrid, cada vegada amb actituds més dures i bel·ligerants. Hi ha un tema que sempre ha estat present en les diferències, que és la llengua: explico sovint que em va sorprendre que en un sopar particular, cap al 97 o 98, la dona d’un exministre em preguntés, després d’una introducció molt llarga: “Cuando estás a solas con tu mujer en casa, ¿qué habláis, catalán o castellano?
...
Això demostra que falta molt camí en la percepció de la realitat catalana… En els anys a Madrid, ens hi vam esforçar moltíssim, perquè partíem de la base que passaven coses perquè no ens coneixien, però vam fracassar. Vam crear la llibreria catalana i els premis Blanquerna, el president Pujol tenia molt interès que expliquéssim molt la realitat de Catalunya, però cada vegada que passava una cosa… Recordo campanyes tremendes quan ens van donar el 15% de l’IRPF, quan el ministeri va participar en el Liceu… Els mitjans han fet un servei molt perillós a les relacions entre Catalunya i Espanya, perquè s’han venut coses que no són.
Vostè a Madrid va conviure amb González i Aznar com a presidents. Com era la relació amb ells i els seus governs?
Les relacions amb el govern central sempre han estat iguals: quan ens han necessitat, extraordinàries; quan no, fredes. Quan ens necessitaven, era fàcil trucar a un ministre i que s’hi posés; quan no, era fàcil que et contestés al cap de tres dies.
En l’últim decenni, l’independentisme va voler donar per superada l’etapa de ‘peix al cove’, però ara ERC hi està tornant…
És que si vols gestionar bé políticament i estàs governant, has de mirar de treure profit de les teves relacions i de la situació política, i aconseguir per a Catalunya allò que puguis. Amb Pujol, en dèiem peix al cove, i és el que ara està fent ERC, i no hi tinc cap objecció. Em sembla correcte que es lluiti per aconseguir coses. Gràcies al peix al cove vam poder tirar endavant moltes coses importants per al país.
Però li sembla bé, havent-hi fins i tot presos polítics i gent a l’exili?
És que les dues coses no han de col·lidir: pots mirar d’aconseguir el que puguis i alhora ser molt ferm en la denúncia contra la situació. I no només per part dels partits de govern, sinó de tothom. S’ha de ser molt exigent amb el trasbals que estan patint els presos polítics i exiliats.
Deia abans que potser aquí també s’han fet coses malament en el procés?
Sí, el primer error va ser posar-hi dates, cosa que no s’ha de fer mai en política, perquè passen coses que tu no domines. Mira, com ara que vindria un virus o que s’haurien de fer de nou eleccions. I segon, hi va haver un error en parlar d’autodeterminació i independència sense comptar-nos abans. Primer s’havia d’entrar molt durament en el referèndum per saber realment si érem majoria. Mirar de tirar endavant sense saber això és un error.
El futur encara ha de ser reivindicar un referèndum acordat?
Sí, és que això ja s’havia d’haver fet així! Això de dir “tal dia serem independents”, doncs no va així… Primer fem un referèndum i quan sapiguem quants som, si som majoria, i quina, aleshores actuem.
Però l’acord ja es va intentar de tota manera, i en ser impossible es va fer l’1-O…
Quan va passar tot això, a un alt càrrec de Madrid que coneixia molt i amb qui tenia confiança, li vaig enviar un missatge en què li preguntava per què el president Rajoy no autoritzava un referèndum amb tres preguntes: el sí o no a la independència, i si es podia modificar la corresponsabilitat financera… Si ho fan, serà la manera de posar fi políticament a això, i sabrem realment on som, que ara no ho sabem.
Això ha provocat tensions, fins al punt de trencar-se, primer, la seva coalició (CiU) i, després, el seu partit (CDC)…
Sí, dissortadament. Vaig ser militant de CDC fins i tot abans del primer congrés, i em dol la situació actual, i em va doldre molt perquè jo no hauria canviat el nom del partit. Perquè ara resulta que quan la gent es refereix tant al PDeCAT, al qual encara estic afiliat, com a JxCat, ho fa com a “exconvergents” o “postconvergents”. Així, per què aquest viatge? Penso que tampoc s’han fet gaire bé les coses.
Manté alguna relació amb la direcció?
No, sóc militant, però molta gent que hi ha ara no tinc el gust de conèixe’ls.
Abans que delegat a Madrid,
va ser conseller de Governació i, per tant, responsable de la seguretat durant els Jocs…
Sí, tots els temes de seguretat dels Jocs, que van ser d’una eficàcia extraordinària, els vam estar treballant durant un any amb el ministre Corcuera, el secretari d’estat Vera, el regidor Torres i els nostres equips. Vam estar reunint-nos cada quinze dies per preparar la seguretat, i va ser un tema realment important.
És el que més destaca de la seva etapa?
Recordo moltes coses importants, d’aleshores, com la construcció de l’Escola de Policia, la lluita pel finançament i per ampliar el cos dels Mossos, la creació dels primers programes de protecció civil, la constitució dels consells comarcals… En tinc bons records, però també de negatius: recordo amb molt dolor els atemptats d’ETA a Catalunya; en vaig viure uns quants.
Entre els records dolorosos hi deu haver també l’alçament a la Conca, la seva comarca, contra el pla de residus.
Sí, aquests dies s’ha celebrat el 30è aniversari, i sí que hi va suposar un abans i un després. Ho vaig viure molt directament perquè venien a casa a manifestar-se i a tirar ous a la façana, perquè jo formava part del govern i el govern havia pres aquesta decisió. Però sempre m’he preguntat una cosa: anys després bé que es fa el mateix abocador entre l’Espluga i Blancafort...
Aquest és l’abocador comarcal, i el que es projectava el 1990 era de residus industrials de fora…
No, i aquest va ser l’error: no era un abocador per la indústria. I no el defenso, perquè penso que es van fer les coses malament: s’havia d’haver parlat molt amb el territori, haver pactat amb els alcaldes, haver exposat el projecte... perquè encara hi ha aquests dubtes, i tal com explicava el conseller Molins aleshores, no era només un abocador industrial. En tot cas per mi va ser dur, sí, perquè no podia explicar quina havia estat la meva actitud en el consell de govern.
I ara no ho pot explicar?
No, no (riu).
Vostè ho va deixar quan va plegar Pujol.
Sí, i a més ho vull dir: va ser un honor poder treballar políticament amb el president Pujol, la persona que més he admirat i continuo admirant, i segurament una de les persones que més he estimat. I em dol molt la situació que està vivint. M’ha fet mal sentir dir a Rufián aquests dies que les dues desgràcies més grans que ha patit Catalunya són, assimilant-los, Cs i el president Pujol. Home, no hi ha dret! Amb tots els problemes i valoracions legítimes, i no tant, que se’n puguin fer avui, el servei al país del president Pujol ha estat extraordinari. I quan vulguin, que s’informin bé, que llegeixin bé l’hemeroteca i vegin totes les realitats que es van aconseguir. Amb moltes dificultats, a vegades amb desencerts, errors, com passa en tota activitat humana, però no es pot llançar al cabàs de la brossa tota l’obra de govern del president Pujol. Ha estat realment un estadista.
Hi manté algun contacte? Com el veu?
Sí, dissortadament no gaire, però de tant en tant parlem, l’he trucat, l’he anat a veure…No sé si és virtut o defecte, però una de les coses que té el president és que és difícil a vegades saber anímicament com està, perquè ell demostra una força, un temple extraordinari. Segurament, és evident, no s’esperava rebre algunes de les bufetades que ha rebut, alguna vegada per part de gent que no és just que ho hagin fet. A més, no hi ha hagut judici encara, però el president Pujol ja ha estat sentenciat i condemnat. I a una de les pitjors penes que es pot condemnar una persona. Per tant a mi em dol. El president segurament no va fer les coses tan bé com hauria, però se l’ha intentat destruir despietadament.
És víctima de l’augment de crispació general que hem viscut els últims anys, en la política però també amb l’esclat per exemple de les xarxes socials?
Sí, i a més quan governava ja tenia molts enemics, que després s’hi han abonat. Molta gent no el podia veure, i gent de ploma moltes vegades. No m’atreveixo a fer una valoració tan negativa com s’ha fet del president Pujol. De fet en discrepo.
En els seus anys al govern, es parlava de l’“oasi català”… De debò existia?
La política i els polítics d’aquell moment eren diferents. En política, legítimament, cadascú té la seva manera de pensar, les seves idees, i les defensa al màxim. El que no és correcte, com passa en aquests moments, és anar només a destruir la persona. És d’una falta d’intel·ligència política tremenda. Perquè a l’adversari polític l’has d’intentar guanyar, però si pot ser en els penals o 5-4, millor que 5-0. Perquè alguna part de raó té, i això s’ha de respectar, no l’has de destruir. Quan un polític diu “lladre” a un altre, es destrueix a ell mateix, perquè per a la gent queda que el conjunt de polítics són uns lladres. M’explico?
Perfectament.
Aquest és el gran error: no s’ha d’intentar mai destruir l’adversari polític, perquè llavors et destrueixes a tu mateix. I actualment, no dic que sigui així del tot, però dona la impressió que en el joc de la política només hi ha la desqualificació personal, després no hi ha una aportació constructiva. De dir: ‘això que ha fet aquest, jo ho faria d’aquesta altra manera’. Això no hi és. Si mirem alguns partits, fa temps que no he llegit una aportació, de dir: ‘Els pressupostos són una porqueria! Doncs expliqui’m, vostè què hi canviaria? Perquè si no, no tinc per què creure-me’l’. Aquest insult constant desqualifica qui el fa i, a més a més, destrueix la política. Fixa’t que el gremi dels polítics és l’únic de la societat que es destrueix a si mateix. No passa en cap més.
Els polítics d’avui tenen menys talla?
No tots; n’hi ha que veus com actuen i són excel·lents. Però molts no han arribat a entendre que allò que fa noble la política és la capacitat de crear en cada moment espais de convivència. I quan ho trenques, fas antipolítica; la noblesa de la política és sumar, jo sempre vaig procurar actuar així. La manera que et valoris políticament és dir “el meu adversari és una bona persona i ho fa molt bé, però jo ho faré millor”. Amb això es guanya credibilitat; amb la destrucció i l’insult sistemàtic, es perd la noció del que ha de ser.
La majoria de gent parla malament dels polítics…
Perquè són els primers que han parlat malament dels polítics… En comptes de ser un exemple de bon fer davant la societat, de bona actitud, de positivisme, de vendre les teves idees i que es respectin, s’ha arribat només a la destrucció, l’insult, a personalitzar… No pot ser que en aquests moments el govern ho faci tot malament… alguna cosa fa bé, no?
Ha gestionat bé la pandèmia el govern?
És un tema tan difícil, aquí ningú sabia res... Els sanitaris no sabien primer com havien d’actuar, ara sí que tenen experiència de com s’ha de tractar… I políticament era cada dia diferent, ningú sabia si els contagis d’aquella setmana augmentarien de manera tan desaforada. S’ha fet bé? ‘Chi lo sa…’ Mantenir l’equilibri entre una seguretat sanitària i una economia que vagi funcionant per no posar molta gent en la misèria genera un dilema molt complicat. Hi ha coses que no sé si s’han fet bé o no, però ara sorprenen: esmorzars de dos quarts de 8 a dos quarts de 10… per què fins a dos quarts d’11 no? Per què no una hora més per dinar? Per què no deixar que la gent vagi a sopar? Hi ha criteris de tota manera però la decisió política no és fàcil.
Sent alcalde, i fins i tot president de la Diputació de Tarragona, vostè ho compaginava amb la feina... Impensable ara.
Jo volia viure la política perquè m’agradava ser útil. Per això vaig ser tants anys alcalde, perquè és una escola d’aprenentatge molt important. Però volia viure de manera que cada dia pogués estar en disposició de deixar la política sense que fos un problema després per a la meva família, que no suposés cap càrrega. Al contrari: en tot cas, que suposés un alleujament. A la nostra Diputació, ni president ni diputats tenien sou. Cobràvem dietes per anar a reunions i quilometratge, res més.
Vostè gairebé va rebutjar la conselleria…
Sí, em va costar molt acceptar el càrrec, perquè ja estava bastant cansat de la política. Abans de prendre possessió, vaig dir al president de no acceptar-ho, perquè havia tingut problemes amb el partit per un tema cultural, i ja tenia un acord per anar a treballar a Caixa Tarragona.
Avui la política s’ha professionalitzat. Hem anat a pitjor, o és millor així?
La societat és diferent i el país ha canviat molt. I els polítics són una extracció de la societat del moment, fer comparacions a vegades és odiós. En tot cas, aleshores hi havia molta gent vocacional en política, amb ganes de servir i de ser útils, i a qui costava diners, així que els aspectes econòmics dels càrrecs no eren primordials. Per a molts, ara això no és així.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat .
A què es dedica ara Josep Gomis?
Fa anys que m’he dedicat a altres coses; a Montblanc presideixo el Museu-Arxiu i el Consorci de Museus, a Tarragona presideixo la Fundació de Discapacitats Onada...I he deixat coses: vaig presidir uns anys la Federació Catalana de Discapacitats Intel·lectuals, a Tarragona també estic en altres patronats i fundacions.. He anat buidant el cistell.
Ha estat molt implicat en temes socials…
Sí, i hi ha dos temes a destacar si s’analitza la meva obra de govern. Les úniques cinc o sis residències publiques que hi ha a la demarcació de Tarragona les va fer la Diputació que vaig presidir, després no se n’ha fet cap més. La nostra preocupació social en aquells moments era la gent gran, donar resposta a les necessitats que hi havia de residències. Personalment, a més, van ser els discapacitats: el primer que vaig inaugurar com a president va ser el centre Aura de Reus, a Montblanc ja havia començat el Tilmar… Hi havia una sensibilitat sobre aquests dos temes, i això ens portava a actuar. Per això quan vaig deixar la política em van demanar que presidís aquesta fundació tan gran, i vaig dir que sí. Allò que m’ha donat més retorn en la vida personal ha estat l’exemple d’entrega, generositat, solidaritat i estimació que reps de la gent assistida, però sobretot de la que treballa en la nostra associació amb els discapacitats. Et fa sentir bé, i estic joiós d’haver-hi dedicat una mica del meu temps.
Avui ha rebut nombrosos reconeixements a Montblanc, és fill predilecte i fins i tot la zona esportiva du el seu nom. Se sent reconegut a casa?
En política, quan et dediques als altres, la satisfacció és poder-ho fer. No has d’esperar reconeixement, que la gent t’aplaudeixi, sinó simplement t’has de sentir molt bé amb tu mateix. Si em preguntes quina és l’obra més important de la meva carrera política, et diré que la residència d’avis de Montblanc. La zona esportiva? També va ser important, perquè sense un cèntim, perquè havíem regalat el camp de futbol a les monges i no en teníem, vaig reunir 1.500 montblanquins, 15 o 20 cada dia, i els vaig demanar dos jornals de la seva feina per fer la zona esportiva. Als que tenien tractors, dos dies, i així…Així que la zona esportiva, que és preciosa, es va fer amb la col·laboració directa i personal de tots els montblanquins. De què em sento orgullós? No d’haver-la fet, sinó de ser alcalde d’un poble on 1.500 veïns van participar per fer una zona esportiva. Aquest és el goig, no que després t’aplaudeixin. Evidentment vaig agrair molt quan em van fer fill predilecte, o el dia que l’Ajuntament actual em va dedicar la zona esportiva. Et sents reconegut, òbviament, però no ho esperes. Si no el tens, aquest reconeixement, no passa res.

Un tòtem polític

Josep Gomis i Martí (Montblanc, 1934) va estar gairebé 40 anys en càrrecs polítics, tot i que molts els va compaginar amb una altra feina. Va estar en tots els àmbits: en el territorial, va ser 16 anys alcalde de Montblanc, durant i després del franquisme; va presidir la Diputació de Tarragona els dos primers mandats de la democràcia i el 1987 va millorar els resultats de CiU i va ser un any cap de l’oposició a la capital, on va obrir camí perquè el segon del partit, Joan Miquel Nadal, assolís l’alcaldia el 1989. Gomis havia plegat un any abans per fer el salt a la política catalana quan va ser cridat pel president Pujol per ser conseller de Governació. Hi va estar quatre anys, i després dels Jocs, gairebé deu més com a delegat a Madrid. Retirat el 2002, i havent rebut tots els honors a la seva vila natal, Gomis no ha parat, i ha presidit i presideix diverses entitats d’àmbit social, allò que més l’ha omplert. I és que ja ho diu el primer “manament” del seu particular decàleg que ell mateix ens assenyala que consultem a la Wikipèdia : “Als homes se’ls pot aplicar aquella vella inscripció gravada pels ferrers a les claus que forjaven: ’Si estic quieta em rovello’.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Òmnium presenta un espai de formació en lluita no violenta

barcelona
JORDI SERRANO
historiador

“L’adversari número 1 és Felip VI i alguns no ho han sabut llegir”

BARCELONA

Martín Villa, processat

BARCELONA

Junqueras veu lluny un pacte amb el PSOE pel pressupost

barcelona

Meridiana Resisteix: 548 dies de protestes

Barcelona

Badalona torna a sospesar una moció de censura

badalona

González assegura lleialtat a Sánchez, però crítica

VALÈNCIA

La policia britànica tracta de terrorisme l’assassinat del diputat conservador

Londres
El radar

Torna l’àtom