Política

IRENE ARAGONÈS GRÀCIA

ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

“No soc gens patidora i crec que res és impossible”

“Si tenim les ganes necessàries i disposem d’un entorn que ens pugui ajudar, tenim una capacitat de superació bestial”

“He mamat que si es té l’oportunitat d’influir en la millora de la societat, cal assumir el compromís”

Implicació territorial
La foto escollida per la diputada correspon a la festa comarcal d’ERC Baix Camp, a les Borges del Camp, el 12 d’octubre del 2012
Quan una persona entra a militar en un partit no ho fa perquè sigui fàcil o difícil, sinó per aportar alguna cosa
Jo estic convençuda que des de la política es poden canviar les coses
El seu compte de Twitter el presideix una cita que diu “Res impossible”. N’està segura, d’això?
D’entrada, sempre tinc una actitud molt positiva davant de qualsevol repte o entrebanc. No soc gens patidora i crec que res és impossible. M’ho prenc tot amb molta calma i això em fa pensar que per a tot hi ha d’haver una solució, una sortida. Potser no serà a curt termini, perquè les coses s’han de mastegar bé i pair, però si tenim les ganes necessàries i disposem d’un entorn que ens pugui ajudar, les persones tenim una capacitat de superació bestial.
Com s’ho fa per no ser patidora en aquesta vida?
No ho sé gaire bé. Però ha sigut així des de sempre i m’adono que la meva filla és una mica igual. Li ho he transmès. I n’estic contenta. Igual com he intentat inculcar-li sempre que sigui autònoma i independent. Potser ha estat per influència professional, pel fet que jo sigui pedagoga i docent. Amb els meus alumnes també he intentat sempre ajudar-los perquè trobessin el seu camí personal i professional.
I és aquest tarannà de no ser patidora el que la va impulsar un dia a involucrar-se activament en la política?
No, en tot cas ho vinculo més amb el fet de ser d’un poble, Mont-roig del Camp, i amb les ganes de veure’l progressar i millorar. L’any 1999, quan em van venir a buscar per anar en una llista de les eleccions municipals, el que em va motivar per fer el pas va ser la implicació amb el meu poble, les ganes d’aportar un granet de sorra a la seva evolució com a municipi. A més, a casa sempre s’ha parlat de política. Tant el pare com la mare havien estat involucrats en el teixit associatiu del poble i, durant la Transició, formaven part de moviments de transformació. El pare va ser regidor a l’Ajuntament i jo sempre he mamat que si es té l’oportunitat d’influir en la millora de la societat hem d’assumir el compromís i arremangar-nos.
La política municipal és una bona escola?
Sí, perquè et dona un esquema mental de com s’organitza l’administració i de com funciona la burocràcia. A mi m’ha ajudat tenir aquest coneixement, abans d’anar al Parlament. I crec, sobretot, que m’ha resultat útil el fet d’estar a l’oposició a l’Ajuntament. L’oposició és un desert on fa molt fred, però t’aporta una perspectiva d’aprenentatge i d’humilitat. És evident que quan ens presentem en una candidatura és per governar, però si et toca estar a l’oposició ho has d’aprofitar per fixar-te en com ho fan els altres i pensar en com ho milloraries.
A l’Ajuntament, i més en un poble, qui vota els regidors els sol conèixer i, quan hi ha un problema, es preocupa de buscar-los per comentar-ho i per demanar que hi posin solució. Al Parlament, en canvi, hi ha més anonimat?
M’he adonat que hi ha un gran desconeixement de l’activitat parlamentària. I un dels meus reptes és mirar d’explicar què hi fem, allà. Una de les fites que em vaig posar quan em vaig presentar era que Mont-roig del Camp pogués tenir, per primera vegada, un diputat al Parlament, en aquest cas una dona. Un cop aconseguit, el que m’inquieta és ser capaç d’explicar què hi faig. És important que l’administració sigui propera al ciutadà.
Va entrar en política el 1999. La situació ha variat molt des de llavors i s’han viscut moments especialment tensos, sobretot darrerament. S’ha penedit en algun moment d’haver fet aquell pas?
No. He viscut una evolució, és cert, però la meva implicació ha anat en augment. El 1999 vaig anar en una candidatura de quatre amics, veïns, vinculada a Iniciativa per Catalunya. No vam aconseguir representació. Llavors, el 2003 ja vaig formar part de la llista d’Esquerra i va ser llavors quan vaig decidir entrar a militar al partit. Jo estic convençuda que des de la política es poden canviar les coses i es pot millorar la qualitat de vida de les persones. Crec fermament que la política és l’eina per transformar les coses. Hi ha moments difícils i fàcils, i en els difícils és quan convé encara més ser-hi.
Era més fàcil ser militant d’Esquerra el 2004 que ara?
Les comparacions són odioses. Era més fàcil, però quan una persona entra a militar en un partit no ho fa perquè sigui fàcil o difícil, sinó perquè pensa que pot aportar alguna cosa. A Esquerra som una organització d’homes i dones convençudes del que fem.
Li ho pregunto perquè l’estratègia de la via àmplia ha desencadenat un seguit de crítiques, sovint sorgides des de dins mateix de l’independentisme.
Nosaltres estem convençuts que la via àmplia és l’estratègia per sumar al projecte totes aquelles persones que ara no veuen la independència com una cosa útil. Si som capaços de defensar els drets socials, en paral·lel amb els drets nacionals, ho aconseguirem. Nosaltres volem construir un país millor per a tothom, no només per als independentistes. L’única manera d’aconseguir el referèndum d’autodeterminació és anar convencent més gent.
Un dels personatges que més cops de pal ha rebut per defensar aquesta estratègia és Joan Tardà. Vostè s’alinea amb el que ell defensa?
En Joan ha patit molt. Però, com que està molt convençut del que defensa, és capaç de deixar al marge aquests atacs. Ell no renunciarà a explicar que el que necessitem és sumar persones per al projecte de la independència.
És conscient que quan diu que un polític “pateix” s’arrisca que la critiquin i que li diguin que qui realment pateix és aquell qui no té feina o aquell altre que ha patit l’impacte econòmic d’aquesta crisi?
Quan una persona té un càrrec públic està exposada, ho acceptem. Però jo penso que la crítica sempre s’ha de fer des del respecte a les persones. I crec que, en el cas del Joan, s’ha vorejat el límit. Evidentment, no vull comparar això amb la situació personal que pugui tenir cadascú, en què hi ha gent i famílies que s’han trobat amb situacions molt difícils.
Què és el que faria que deixés la política?
M’ho faria replantejar que la gent no m’acompanyés, que jo sentís que ja no tinc la confiança de la gent. Jo estic aquí de manera provisional, circumstancial. Soc un nom i un cognom en aquesta legislatura d’Esquerra Republicana, però ja d’aquí a uns anys me’n torno al meu lloc de treball, perquè a mi la docència m’agrada molt. També m’ho replantejaria abans d’hora si veiés un canvi radical en els plantejaments de la que és la meva organització política. Soc íntegra i, si jo no m’hi sentís còmoda, plegaria.

Del préssec a les aules

Irene Aragonès confessa que de menuda era “molt tímida, exageradament introvertida”. Tot i amb això, explica que treia el caràcter “manaire” per posar ordre a casa –són quatre germans–, a l’hora de fer deures i repàs. Diu que la vocació de docent la té des de llavors i que se li va acusar el dia que els seus pares, pagesos, li van dir que ja tenia edat per ajudar en les feines de l’hort: “Als estius anàvem al préssec. Tinc el record que, des dels 13 anys fins als 16, tocava anar cada dia al camp. Vaig veure que allò no estava fet per a mi, era molt dur.” Però la renúncia implicava trobar una alternativa, perquè calia donar un cop de mà a l’economia domèstica: “Em vaig posar a donar classes de repàs a casa.” Unes lliçons que va continuar impartint quan, ja universitària i amb menys vergonya, tornava al poble els divendres: “Calia pagar el pis a Tarragona i totes les despeses que implicava estar estudiant fora de casa”. Irene Aragonès pertany a diverses entitats de Mont-roig, també és sòcia d’Acnur, de la Plataforma per la Llengua, d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana. “M’agrada implicar-me en les coses. L’entitat per antonomàsia que defensa la llengua i la cultura catalana és Òmnium; també soc membre de la Plataforma per la Llengua, i el tema dels refugiats em remou.”

Irene Aragonès

Va néixer a Mont-roig del Camp el 30 de maig del 1972. És llicenciada en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat Rovira i Virgili (URV) i treballa de professora a Cambrils.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

L’escàndol de la pederàstia sistèmica esquitxa Ratzinger

Berlín

ERC fa tremolar Sánchez i Díaz per la reforma laboral

madrid

La indignació continua

Barcelona

El Suprem rebutja tots els recursos i avala els indults

BARCELONA

Àustria aprova la vacunació obligatòria del coronavirus

VIENA

França relaxarà d’aquí a 15 dies les mesures per covid

París

Blinken exhibeix unitat amb els aliats europeus davant la cita amb Lavrov

Berlín
El TSJC investigarà la consellera de Cultura arran de l’1-O
política

El TSJC investigarà la consellera de Cultura arran de l’1-O

La fiscalia demana 30.000 euros a Ortega per burlar la inhabilitació
política

La fiscalia demana 30.000 euros a Ortega per burlar la inhabilitació