“Hem de mantenir la memòria de l’1-O”

En la història dels pobles hi ha moments d’una enorme intensitat que generen memòria que queda marcada col·lectivament. Aquell 11 de setembre en va ser un. El que faig és explicar-lo a través de testimonis, cròniques i dietaris de gent que el va viure i reconstruir els fets. La història ha estat durant un cert temps molt poc humanitzada i amb la col·lecció Dies que Han Fet Catalunya volem tornar a una història que parli de fets, que expliqui relats.

Entenc que hi ha un cert nivell de confusió, fins i tot un cert estupor entre la gent perquè no s’acaba de veure el final del túnel, però també crec que hi ha un capital molt poderós que és la memòria: hi ha molta gent a qui els fets de l’1 i el 3 d’octubre li van modificar el comportament i li van generar una determinada actitud, i aquest és el nostre capital més poderós. Per tant, es tracta de continuar treballant per mantenir aquest enorme patrimoni que és la memòria i que això, arribat el moment i quan trobem la finestra d’oportunitat, ens porti finalment a la victòria.

Hi ha una gran decepció, que és legítima, que parteix del resultat final de l’octubre del 2017. Una part important del moviment que es va fer aleshores partia de dos principis que es van demostrar equivocats: l’un era “No s’atreviran” i l’altre, “Europa no ho permetrà”. I el que vam poder comprovar aquell octubre és que sí que es van atrevir i que Europa ho permetrà sempre. No n’hi ha prou amb el que hem fet fins ara, cal un salt i anar molt més enllà, i això no és fàcil, entre altres coses perquè requereix disposar d’un equip líder coherent i que estigui disposat a assumir les conseqüències del que suposa aquest embat a l’Estat.

S’hi introdueix un element molt perillós que hauríem de saber diagnosticar, que és que augmenta el nivell d’egoisme o percepció d’inseguretat, perquè som supervivents. La sensació que no cal ficar-se en política i complicar-se la vida és un risc que és real.

Aquesta taula de diàleg és una exigència de la Unió Europea. El fet que existeixi és una victòria. Però és evident que l’Estat espanyol mai donarà el dret a l’autodeterminació de Catalunya, l’haurem de conquerir nosaltres. Només arribarem a una solució com cal si nosaltres sabem mantenir un estadi de lluita efectiva i que acabi convertint-se en inevitable.

L’ANC ha canviat en la mesura que ha canviat la conjuntura política i el país. La realitat és molt diferent. Quan em va tocar ser vicepresident encara les espases estaven ben altes, podíem guanyar. És evident que la realitat actual és tota una altra.