El peix que es mossega la cua
Fa poques setmanes que Netflix estrenava la minisèrie argentina El reino, una crònica del paper de les sectes evangèliques, que tant han proliferat en els darrers anys per l’Amèrica Llatina, i de les seves aliances amb la política nacional. És interessant que l’Argentina es plantegi, ni que sigui en una ficció televisiva, una realitat que a països com ara Colòmbia fa estralls, perquè estic segur que ni de bon tros aquestes organitzacions tenen, al país dels tangos i el fernet, el poder que concentren terres colombianes.
Si bé és cert que la majoria de la població segueix vinculada a l’Església catòlica romana, l’evangelisme ja supera el 25% dels fidels colombians, amb una diversitat que, segons els mitjans, arriba a les sis mil esglésies constituïdes legalment. El fenomen no és nou, i va ser impulsat ara fa més de tres dècades des dels mateixos Estats Units, interessants, com estaven, a crear un competidor al que consideraven una deriva perillosa d’una part de l’Església romana llatinoamericana cap a la teologia de l’alliberament, que, precisament, pren forma a Colòmbia, el 1968, durant la conferència de Medellín. Aquesta “església dels pobres”, que sovint es donava la mà amb el marxisme més pragmàtic i que trencava tota lògica del control social, representava un clar perill per a la submissió al projecte neoliberal, avui àmpliament difós i acceptat a l’Amèrica Llatina. I aquesta és la clau: el control social i l’aliança de poders.
Avui, dels principis dels anomenats “capellans rojos” no en queda gaire més que el record i un cert orgull històric, però és ben cert que la partida la van guanyant aquestes noves esglésies, que semblen créixer com bolets a la tardor.
I és que el Poder, amb majúscula, és una suma d’aliances. A Colòmbia, per exemple, l’Estat va deixar fer a un personatge com Pablo Escobar; fins va pactar amb ell, i només quan el poder del narco va posar en qüestió l’hegemonia estatal, la resposta va ser brutal. Històricament, i des del temps de la colònia, el catolicisme representava un d’aquests poders. Avui, la realitat va mutant, i la multiplicitat d’esglésies fa difícil un pacte tan senzill, amb un únic interlocutor. L’Estat colombià sembla que se’n va adonar prou quan Santos va perdre el plebiscit sobre el procés de l’Havana amb les FARC, gràcies també al paper d’aquestes esglésies evangèliques, que bramaven contra l’acord per obscures aliances amb els uribistes –que han entès com ningú els beneficis que reporta pactar amb aquestes sectes– i per un punt en comú amb els catòlics: la basarda que senten per tot el que trenqui amb l’ortodòxia sexual. Certament, la pau amb la guerrilla incloïa la perspectiva de gènere –això que els detractors titllen maliciosament d’ideologia de gènere–, perquè s’entenia que no havia viscut la guerra igual una dona, sovint objecte de violència sexual, que un combatent masculí. No obstant, des dels púlpits evangèlics, i com si d’un virus es tractés, el 2016 se sentien prediccions d’homosexualització dels fills d’aquells que votessin a favor del plebiscit.
Avui a Colòmbia, l’ideal de felicitat és un centre comercial. Els valors del neoliberalisme i el consumisme són majoritaris. Però en països com aquest, en què molts guanyen poc més de 200 euros mensuals, cercar la felicitat en el consum no porta més que frustració i la recerca de noves veritats construïdes a què agafar-se. Els evangèlics no compten amb res de nou: les mateixes consignes tan buides com retòriques, fins i tot ridícules, però tan eficaces com sempre. Perquè, en realitat, en alguna cosa s’ha de creure per poder llevar-se cada dia i treballar 48 hores setmanals per un salari de subsistència. I en això, el peix, com a símbol del cristianisme, és el peix que es mossega la cua de l’equació; un negoci profitós que el poder deixa engreixar, per poder-se’n beneficiar, en unes terres que, novament, malden per sobreviure a una nova evangelització interessada.
