17-A: sis anys i set minuts

Hi ha pocs sorolls més desagradables que el xerric mecànic de la persiana d’un comerç pujant o baixant, amb tota la seva estridència. Ahir, quan faltaven segons per al punt de les deu del matí, la dependenta de l’antiga Casa Xancó, al pla de l’Os de la Rambla, procedia com cada dia a obrir el negoci i a enfilar, aparador amunt, un rere l’altre, els set cossos de persiana que protegeixen el seu negoci. Sí, set persianes com set terratrèmols sonors, Però no va arribar al final. Quan li quedaven dues persianes per obrir algú la va frenar i la dona es va quedar allí, quieta, amb el pal a les mans, com el soldat que fa guàrdia sostenint el fusell en posició de ferms.

Per bulliciós que sigui el despertar de la Rambla, ahir no era dia ni moment per fer xivarri. Al mig del passeig, davant per davant de la Casa Xancó era a punt de començar un minut de silenci en record de les víctimes de l’atemptat del 17 d’agost del 2017 i la botiguera s’hi va afegir, com van fer les poques desenes de persones que expressament s’havien aplegat per seguir l’homenatge pòstum.

No hi va haver ni barrim-baram de persianes amunt ni crits contra les autoritats per exigir la veritat sobre els atemptats, com sí que va passar l’any passat. Només un ciutadà, que va passar en direcció a mar poc abans que comencés l’acte va cridar “govern espanyol, assassins” i després va marxar per la boca de metro del Liceu, i res més.

Aquest any, la protesta dels que reclamen una investigació a fons sobre les causes de l’atemptat i la relació mai no aclarida entre els serveis secrets espanyols i l’imam Abdelbaki Es Satti es va traslladar davant la delegació del govern espanyol, al carrer Mallorca. Vans ser uns dos-cents,els qui al migdia es van aplegar al carrer Mallorca, entre Pau Clarís i Roger de Llúria, on es va fer una performance amb persones estirades a terra simulant ser les víctimes dels atemptats, i s’hi va llegir un manifest en què se sosté la teoria que la cèl·lula terrorista que va actuar a Barcelona i Cambrils tenia la seva connexió amb les estructures de l’Estat a través de les clavegueres policials que van ordir l’operació Catalunya. “És un crim d’estat”, “un crim de lesa humanitat”, s’afirma en el manifest.

No hi va ser, però a Twitter, l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, va piular interpel·lant la Generalitat i l’Estat: “Volem saber la veritat. Esteu aquí per això. Vergonya. Això és el que sento.”

Però tornem a la Rambla i al minut de silenci de les 10 h del matí, protagonitzat pel dolor de les víctimes i els seus familiars acompanyats, en segon terme, per un seguici d’autoritats que encapçalaven Pere Aragonès, Jaume Colllboni, Anna Erra, Gemma Ubasart, Laia Bonet i Carles Prieto. L’emoció d’Ada Colau, aquest any situada en un segon nivell de representativitat política, va tornar a banyar de llàgrimes un acte que una vegada més va ser tan senzill com emotiu. Amb el silenci omplint la Rambla, El cant dels ocells de música de fons i l’ofrena de clavells blancs en quatre immenses jardineres, “l’acte absent de parlaments”, com va dir la presentadora encarregada de dirigir l’esdeveniment, es va acabar quasi sense tenir temps de ser conscients que havia començat. Tot molt ràpid i fugaç, com ho va ser també la mortífera cursa de la furgoneta aquell 17 d’agost de 2017.

Després del minut de silenci organitzat per les institucions en van venir sis més, en aquesta ocasió per voluntat expressa de les víctimes que van voler, així, desmarcar-se del programa oficial d’actes. Sis minuts, un per cada any que ha passat des del dia de l’atemptat i que ha sumit les víctimes en un sentiment d’oblit. “Sis minuts perquè són sis anys d’abandonament”, va explicar Robert Manrique, que ha estat una de les ànimes de la Uavat, l’entitat que ha treballat per al reconeixement dels drets de les víctimes dels atemptats de l’agost de 2017.

Entre les persones que van assistir al minut de silenci de la Rambla polítics que després de l’últim cicle electoral ja no estan en actiu, com els exregidors de Barcelona Jordi Rabassa i Òscar Benítez. També Laura Borràs, que després de fer presència al pla de l’Os es va traslladar a l’acte de davant la delegació del govern espanyol. I també a la Rambla, amb cara d’òrfena i viuda de les essències catalanes, tot a la vegada, una dona d’ulls menjats en un rostre empal·lidit, de pell blanca com la de les ovelles ripolleses, l’alcaldessa de la comtal vila, Sílvia Orriols. Quan va marxar, després de parlar amb quatre o cinc que li van fer cas, la Rambla va tornar al brogit de sempre i ningú a la Barcelona de les mil pells i les 300 parles va trobar-la a faltar.