Memòria democràtica
Retorn a Bellserrat
Els més grans de Sant Pere de Torelló rememoren el pas dels brigadistes internacionals a partir de les imatges inèdites d’un míting de La Pasionaria descobertes a Varsòvia
Un veí de cent anys identifica tres nens del poble en una de les fotografies
-
Bonay i Jordana, al centre de dia E. B.. -
Imatge del míting al carrer de l’Església MUSEU DE LA INDEPENDÈNCIA DE VARSÒVIA. -
La porta lateral de l’església, avui tapiada, en una de les imatges inèdites del 1938 MUSEU DE LA INDEPENDÈNCIA DE VARSÒVIA. -
Francisco Viñolas identificant vailets a les fotografies E. B.. -
L’alcalde, Jordi Fàbrega, descobrint les fotos E. B.. -
La taula del Serrat, abans del 1938 FONS RIFÀ LLIMONA - JACINT RIFÀ ANGLADA.
A la masia del Serrat conserven una gran taula de noguera on la tradició oral diu que va dinar La Pasionaria
Rebombori a Sant Pere de Torelló arran de la publicació a El Punt Avui de fotografies de la visita de la dirigent comunista espanyola Dolores Ibárruri, La Pasionaria, al poble avui fa 85 anys per acomiadar els brigadistes internacionals. No es coneixien imatges d’aquell episodi. Les fotos van marxar de Bellserrat –tal com aleshores es deia Sant Pere– amb els combatents i van acabar en arxius de Varsòvia fins que Jeremi Galdámez, de l’Associació de Voluntaris per la Llibertat, va identificar que es tractava de la localitat osonenca. La descoberta obligava a anar a veure Dolors Forn i Francisco Viñolas. Si algú al poble se’n podia recordar personalment i posar noms a les cares que hi apareixen eren els santperencs de més edat, de 105 i 100 anys, respectivament.
Quan veu les imatges, Viñolas comença a assenyalar-hi amics de la infància, vailets que van anar a treure el cap en la rebuda de La Pasionaria a l’entrada del poble, enmig d’uns arbres centenaris, i en el míting posterior, que va tenir lloc al carrer de l’Església. L’avi s’atura en una de les vint fotos. Abans de començar a recitar noms, avisa que tots són morts: “No n’hi ha cap de viu, eh! Aquest és en Pere Ribas; aquest, en Jaume Verdaguer; aquest, un dels germans Jordana, i aquest podria ser en Simon. Aquest no l’agafo pas, ara. T’enganyaria.Són tots més joves que jo. Ningú els coneixerà.”
Però ell els coneix.
“Jo dec ser per aquí, més amunt de la foto. Jo hi era, allà. La Pasionaria va enraonar força estona i uns amunt i els altres avall. Als dotze anys, no sabíem què era una guerra”, continua. Quan va esclatar la contesa, encara en tenia onze. El que sí que recorda perfectament són algunes pubilles, amb noms i motius, festejant amb brigadistes. De fet, hi ha documents a l’arxiu municipal que testimonien casaments a correcuita entre brigadistes i mosses de Sant Pere, tot i que es podria tractar de refugiades.
La Dolors Forn encara despatxa a la botiga del carrer del Doctor Casas. És cinc anys més gran que en Francisco, però no recorda La Pasionaria i prefereix no remoure el passat: “El que ha passat ha passat. No té pas importància. Ni me’n vull recordar. Visc al dia, jo. Del passat, ja no en vull saber res.” Tanmateix, el seu fill, Josep Sayós, conta com la mare sempre deia que al poble van venir uns 800 brigadistes i que a casa en van acollir un parell o tres. “Ella m’explicava que, quan va ser Nadal, els polacs (nosaltres en diem així) van muntar un arbre de Nadal i van donar regals a la canalla. Celebraven Santa Claus.”
La majoria eren, efectivament, polonesos, però a l’acantonament número 6 de la brigada Dombrowski també hi havia hongaresos, estonians, lituans, letons, finlandesos i russos, segons recull l’historiador Manuel González Moreno-Navarro a Las brigadas internacionales. Su paso por Cataluña (PPU). Al poble, s’hi van estar almenys des del 25 d’octubre del 1938 i fins al 18 o 19 de gener del 1939, quan van marxar cap a la Bisbal. Hi arriben el dia 23, però només 550 homes.
Per què a Sant Pere?
Manel Montero és policia municipal de Vic expert en el pas dels brigadistes internacionals per Osona. “Quan decideixen retirar-los del front, els van ubicant en acantonaments per nacionalitats per facilitar-los la sortida per la frontera francesa. Es van col·locant en diferents poblacions d’aquesta zona perquè era lluny de la costa, bombardejada contínuament per la marina feixista. A Torelló, s’hi van estar els italians i a Bellserrat, polonesos, etcètera”, contextualitza.
Galdámez i Montero van a veure l’alcalde al despatx. Jordi Fàbrega els mostra tots els documents que conserva l’arxiu municipal d’aquell episodi, entre els quals n’hi ha un que sol·licita al batlle d’aleshores que cedeixi la presó de l’Ajuntament –de la qual encara es conserva la porta forjada– “per als detinguts que han d’estar completament aïllats de la resta”. Una altra comunicació demana als veïns que en 24 hores entreguin a l’Ajuntament 750 plats per alimentar els acantonats, xifra que s’aproxima a la memòria oral. En el revers del document original figura l’ordre que es digui en el pregó que “en el termini d’una hora i mitja s’han de dur a l’església 750 plats fondos”.
Els papers detallen que el cap del destacament vivia al carrer de Colomer, número 48. També hi ha una invitació a les autoritats municipals al festival “pro campanya d’hivern”, que es va celebrar el 14 de novembre a l’“exesglésia”. Aleshores el temple era magatzem, amb una porta lateral per entrar-hi el material bèl·lic, que actualment està tapiada, però que es pot observar en les fotografies inèdites. “Jo crec que en aquella època, com que pocs mesos després van entrar les tropes franquistes, si algú tenia fotografies les va cremar, perquè la por era molt forta”, observa Fàbrega. Per això, quan veu les fotos inèdites que li mostra Galdámez queda bocabadat. Acorden que estudiaran la manera d’organitzar un acte d’homenatge o una exposició per recordar l’episodi i difondre’n les fotografies.
En Ramon, fill d’en Francisco, acompanya Galdámez pel poble a la recerca del record dels brigadistes de Polònia. S’atura a casa de la Maria Rosa, la filla d’en Simon, per verificar si el de la foto és ell. “No ho veig clar”, admet ella. No hi ha hagut sort, però la investigació continua al supermercat de sobre de la cooperativa, aquell edifici que el dia de la visita de La Pasionaria, a la tarda, va donar cabuda a la inauguració d’un menjador infantil i que durant el franquisme va lluir un jou i unes fletxes ben visibles en una paret lateral. La Teresa, la carnissera, confirma que aquell de la foto és el seu oncle Ramon, el gran. Li sembla que els polonesos van estar a casa dels avis, però ens ho dirà millor la seva tieta, Dolors Jordana, que és al centre de dia. “Aquest qui és?”, li pregunten. “El meu germà”, replica a l’instant.
Tenia sis anys més que ella, que és nascuda el 1930. És a dir, vorejava els 14 anys a la foto. “Recordo que van venir els brigadistes. Jo era al balcó de la rectoria quan va venir La Pasionaria”, assegura. “Aquesta s’assembla a la mestra que jo tenia, li dèiem la senyoreta Josefina Alibés Llorens”, exclama en una altra fotografia. “Jo pujava a la teulada de casa meva, que era Cal Mosso, per veure’ls allà al prat, on paren els ramats de xais quan venen de la muntanya per descansar. M’agradava veure’ls. Hi havia un noiet, un nen, potser de la meva edat o més petit, que anava vestit de soldat, i jo des de casa, com que no el veia, pujava a la teulada per veure’l”, rememora. També explica que la seva família, que tenia una taverna, donava de beure als soldats. “Hi anaven a beure el got. El meu pare o el meu avi allà a l’entrada de la casa els convidava. No els enteníem, però això sí”, riu, mentre fa el gest de beure a galet.
“El meu home”
Al centre de dia també hi ha la Montserrat Bonay, dona d’en Jaume Verdaguer, un dels tres nens de la foto a qui Viñolas ha posat nom. “Vine, Montserrat, que som en temps de guerra!”, la crida la Dolors. El 1938, Bonay tenia quatre anys. De la guerra només recorda que el pare estava amagat: “Jo, al pare, el vaig conèixer de gran, perquè va començar la guerra, es va amagar un temps i fins als cinc anys no el vaig conèixer.”
La Dolors li mostra el seu marit de petit a la foto. D’entrada la cara la té present, però és quan li diuen que es tracta d’en Jaume de ca l’Emília que venç els problemes de memòria i connecta amb el passat: “El meu home.”
Les pistes condueixen ara a la masia del Serrat. La dona més vella del poble deia que s’hi havia celebrat una festa. La Clara Guindulain obre la porta de la casa pairal per desenterrar una història familiar que ha passat de generació en generació: la de la taula on va menjar La Pasionaria. Es tracta d’una peça de noguera en què caben pel cap baix una dotzena de persones. És a la sala noble del Serrat de Baix, un edifici fet construir pel besavi el 1898, on hi ha també una marededéu amb un cop de culata al cor que testimonia el pas dels brigadistes pel mas. “La Dolores va venir a dinar a casa. Això la mare ens ho havia dit. Ho he contrastat amb els tiets vius, que recorden que la casa pairal de l’avi havia estat una colònia de nens refugiats. És lògic que, si la Dolores va venir amb les brigades internacionals, vingués a veure aquests nens”, diu Guindulain.
De La Pasionaria al Serrat no hi ha fotos, però la transmissió oral assegura que el dia que hi va pujar a dinar van treure la taula pel balcó i la van plantar a la quintana, el prat del davant. Més tard van baixar-la al poble i no va ser fins després de la guerra que l’avi de Guindulain la va recuperar i la va tornar a pujar.
“No havíem vist mai polonesos”
Hi ha un testimoni escrit d’un oficial del batalló Mickiewicz, Isaac Ickovicz, en el llibre Combattants juifs dans l’armée républicaine espagnole, de David Diamant (pseudònim de David Erlich), que narra el pas per Bellserrat: “Vam arribar a Sant Pere de Torelló. Profundament enfonsada a la muntanya, la petita vila no havia vist encara la guerra. Els habitants estaven espantats perquè els havien dit: els internacionals que han d’arribar són tots assassins i bandolers, malfieu-vos-en. Vam trobar les finestres i portes tancades!” Ickovicz consigna com van organitzar una escola, una cantina per als refugiats civils i van compartir aliments amb els infants per canviar aquesta percepció. “Ens vam fer amics ràpidament. Les famílies ens convidaven a casa seva. [...] Ens deien: «No sabíem com eren els estrangers. No havíem vist mai polonesos. No sabíem què és un jueu. Ara veiem que ens equivocàvem. Sou els nostres germans i no oblidarem mai el que heu fet per nosaltres.»”
