Política

política

Calma després de la tempesta

L’independentisme ha anat baixant després d’assolir el pic absolut de vots el desembre del 2017

L’alta abstenció en les catalanes del 2021 va fer que es disparés en termes relatius i superés el 51%

En l’última cita amb les urnes, les espanyoles del juliol passat, no va arribar ni al 30%, ni al milió de vots

Només dos mesos i mig després de l’1-O, amb la meitat dels seus líders a la presó i la resta a l’exili, l’independentisme va assolir el seu sostre en números absoluts a les urnes, gairebé 2,1 milions de vots –35.000 més que no pas sís hi havia hagut en el referèndum–, en les eleccions convocades el desembre del 2017 per Mariano Rajoy arran de l’aplicació del 155 i la intervenció de l’autogovern. Amb un 80% de participació, de fet, van ser els comicis que més catalans han mobilitzat, i l’independentisme es va quedar en el 47,5% del total, tot i que va mantenir la majoria al Parlament amb 70 diputats. Tot i baixar, tal com ha passat històricament, en les eleccions espanyoles de l’abril del 2019 –en què no es va presentar la CUP però sí un conglomerat liderat per Poble Lliure i Albano-Dante Fachin que va superar els 100.000 vots però no va aconseguir escó– el moviment va consolidar una posició de força, que igualment es va veure en les municipals i també en les europees de la mateixa primavera, en què Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, llavors encara en ple judici pel procés, van liderar les respectives llistes de Junts i ERC, i sumats van vorejar el 50% de sufragis. En la repetició de les estatals aquell novembre, amb un lleuger descens d’ERC i repunt de Junts, més el retorn de la CUP, l’independentisme va remuntar per sobre del 40% i va assolir 23 escons dels 38 que Catalunya envia al Congrés, una fita històrica.

L’esclat de la pandèmia el març del 2020, però, no només va buidar el carrer sinó que va acabar sent un dels detonants de la desmobilització independentista a les urnes. Paradoxalment, això sí, a les eleccions al Parlament del febrer del 2021, que es van celebrar encara amb notables restriccions, els grups sumats van perdre més de 600.000 vots respecte al 2017, per bé que la caiguda en picat de la participació encara va afectar més la resta de forces. La conclusió va ser que, en xifres relatives, la suma de les vuit candidatures de signe independentista que s’hi van presentar va superar per primer cop el 50% –va sobrepassar en concret el 51%– i es va enfilar fins als 74 diputats, un altre rècord històric. Van ser les últimes eleccions en què va concórrer el PDeCAT, que no va assolir representació tot i superar els 77.000 vots, i s’hi van presentar també, amb uns resultats molt discrets, Primàries i la ultradretana Front Nacional. Però sobretot van ser les primeres catalanes en què ERC va superar Junts en la particular lluita per l’hegemonia del moviment, fet que va acabar, gairebé a l’últim moment, amb la investidura de Pere Aragonès gràcies a un pacte a tres bandes amb la CUP que es va anar desintegrant com un terròs al llarg de la legislatura.

Potser com a conseqüència precisament de les baralles internes, o de la repressió que ha patit el moviment, de la desescalada de la tensió política o de la desmobilització al carrer, o com una suma d’aquestes circumstàncies que poden dur a un destrempament de l’electorat independentista, la davallada electoral s’ha fet molt palesa en les dues últimes cites a les urnes, l’any passat.

Les llistes associades als partits independentistes van perdre més de 300.000 vots en les municipals, la majoria per part d’ERC, ja que Junts va aguantar sobretot gràcies a l’efecte Trias a Barcelona. El naufragi del moviment i especialment dels republicans, però, ja va ser total en les espanyoles del juliol, quan la concentració de suports en el PSC va deixar els partits favorables a un estat català amb menys d’un milió de vots, tot just el 28% del total. Van caure, així, fins als 14 diputats, repartits a parts iguals entre ERC i Junts, si bé paradoxalment ara tenen més força que mai al Congrés, ja que tots dos són imprescindibles en la precària majoria que dona suport a Pedro Sánchez. La gran incògnita ara és veure si la caiguda de l’independentisme continuarà el 12-M o l’aconseguirà esmorteir, prou com a mínim per mantenir la majoria absoluta al Parlament.

Per sobre del 40%.
El Centre d’Estudis d’Opinió pregunta des de fa anys sobre la independència, i el suport s’ha mantingut en xifres molt estables des del 2019. A grans trets, al voltant d’un 40% a favor i un 50% en contra. En concret, l’últim del març passat assenyala un 51% en contra i un 42% a favor. És clar que igual d’estables són els números a favor, sempre al voltant d’un 80%, quan es pregunta si s’està d’acord que Catalunya té dret a decidir. Al març, un 76% a favor i un 18% en contra.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

alemanya

Ferit greu un candidat de l’SPD a les europees quan enganxava cartells a Dresden

barcelona
política

El PSC calma ara la campanya amb la llei de barris i la memòria històrica de Sánchez

barcelona

Els Comuns reivindiquen les escoles rurals i els consultoris mèdics

Regencós

El PP aposta per la simplificació administrativa

girona
política

Alejandro Fernández s’embolcalla en la “tolerància zero” d’Albiol

barcelona
política

Puigdemont crida a la màxima mobilització el 12-M per “aixecar Catalunya”

barcelona
política

Aragonès tira d’èpica recordant Macià, Companys, Irla i Tarradellas

barcelona
xina

Xi Jinping viatja a Europa per estrènyer relacions bilaterals

barcelona
argentina

Milei acusa Sánchez de posar en risc les dones i la unitat d’Espanya

barcelona