Blocs únics a Europa
Un informe encarregat fa dos anys pel consell de govern de la CCMA conclou que la resta de països europeus no fixen distribucions de temps obligatòries prèvies
En la majoria són les autoritats audiovisuals qui vigilen el pluralisme, no un òrgan juridicopolític
La JEC es va mostrar als inicis contrària a la proporcionalitat estricta
La resta d'Europaveu
el cas espanyol com una greu intromissió política
en la feina periodística
Els minutatges estrictes que s'imposen durant la campanya electoral en els informatius dels mitjans públics de l'Estat espanyol –i que ara els partits volen estendre també als privats– són únics a Europa. En cap altre país europeu s'imposen quotes matemàtiques de temps i ordre en els noticiaris durant la campanya, segons un estudi encarregat el 2008 pel consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) a l'Institut de Comunicació de la UAB. Núria Almirón, actualment professora de la UPF i directora de l'estudi La regulació de la informació sobre els actors polítics als mitjans públics europeus amb especial incidència als períodes electorals –que va realitzar amb Pablo Santcovsky i María Capurro–, destaca que els nou països que va analitzar “s'agrupen en dos tipus: n'hi ha quatre (Flandes, Finlàndia, Portugal i Suècia) que es basen en la igualtat de tots els partits, aplicant el sentit comú, i els altres cinc (França, Alemanya, Itàlia, els Països Baixos i el Regne Unit) es basen en la proporcionalitat, però sempre matisada”. En aquest sentit, remarca que “sempre tots reconeixen que la proporcionalitat respecte els comicis anteriors no pot ser estricta perquè la vida ha canviat en quatre anys i cal que hi hagi matisos, i en cap cas mai es quantifica a priori, com passa aquí”.
Criteris qualitatius
L'informe deixa clar que si la propaganda electoral i els programes especials (debats, entrevistes, etc.) estan clarament regulats, la informació diària “resta subjecta en la majoria de casos a especificacions molt vagues en base a criteris molt generals”. Així, la majoria de països segueixen, com deia Almirón, criteris qualitatius, periodístics, amplis, basats o bé en la igualtat o la proporcionalitat, però sense cap tipus de fixació quantitativa.
Només en tres països hi ha criteris quantitatius, però en dos casos (Portugal i Itàlia) són avaluacions posteriors i en l'únic que sí que s'imposen quotes matemàtiques a la informació política (França) té justament com a excepció la campanya electoral. Així, la representació parlamentària, que és a l'Estat espanyol el criteri central i únic per decidir la cobertura electoral, només és un “criteri determinant” a França i sempre en informació política fora de la campanya. Pel que fa als dos països, Portugal i Itàlia, en què hi ha recomptes quantitatius posteriors tant en període electoral com fora, similars als que fa el Consell de l'Audiovisual a Catalunya, Almirón deixa clar que són d'avaluació però “no suposen normes prèvies matemàtiques que s'imposin als periodistes”.
La directora de l'estudi assenyala que la majoria de referències legislatives a la protecció del pluralisme polític són genèriques, perquè “es considera que anar més enllà és una intromissió antidemocràtica”. En aquest sentit, afirma que quan se'ls explica el cas espanyol “ho veuen com una greu intromissió política en la feina periodística”.
Control d'entitats audiovisuals
El cas espanyol, a més, és l'únic en què el control del pluralisme es vincula a un ens juridicopolític, la Junta Electoral Central (JEC). Les autoritats de l'audiovisual són el principal instrument per controlar el pluralisme en cinc dels nou països estudiats (Flandes, França, Itàlia, els Països Baixos i Suècia) i en tres més el control el fan internament en les cadenes, ja que els ens audiovisuals no tenen competències sobre els canals públics (Alemanya, Finlàndia i el Regne Unit). Només un país, Portugal, atorga jurisdicció sobre els mitjans en un òrgan electoral, però compartit amb l'autoritat audiovisual i en cap cas s'imposa distribució de temps.
Segons Almirón, en el cas espanyol l'absència d'una entitat reguladora estatal se suma al fet que el control efectiu és dels propis partits, ja que són els que trien directament o indirectament els membres de la JEC. “La JEC són els partits”.
Les particularitats espanyoles
Els autors de l'estudi van publicar un article a Quaderns del CAC en què destacaven la “politització considerable del cas català/espanyol”, en repassaven la història i el contrastaven amb els casos europeus estudiats. El fet més destacat és que la llei espanyola no fixa enlloc que la proporcionalitat estricta hagi de marcar la cobertura electoral. Almirón remarca que la llei electoral només diu que “la JEC ha de dirimir si els partits es queixen però enlloc parla de forquilles i proporcionalitat”, cosa que només figura en l'apartat de propaganda electoral. “Ha estat a base de tant repetir la fal·làcia de ‘la llei ho diu' que molta gent ho dóna per fet, inclòs el Suprem; m'he mirat la llei del dret i del revés i no ho diu enlloc”, insisteix Almirón.
El repàs històric de l'article, a més, evidencia que la doctrina de la JEC era molt diferent als inicis –es limitava a ratificar els criteris de RTVE i va denegar en més d'una ocasió la proporcionalitat estricte– i que no va ser fins al 1989, quan l'oposició en bloc va demanar que s'apliquessin els criteris de la propaganda electoral a la informació periodística, que es va començar a apostar pels blocs.
