La CRÒNICA
Amor particular
La comunió amb el públic va ser total. Crec que hi havia tot el país dins l'estadi
M'ha costat més recordar què va passar aquell llunyà 6 de juliol del 1985 que no pas escriure l'article. La investigació va començar per intentar trobar quines eren les dues amigues de la meva germana petita que ens van acompanyar al Camp Nou per veure Lluís Llach. Després de diferents trucades, en què les amigues es descartaven, vam arribar a la conclusió que possiblement eren la Sara Jusmet i la Maria Molas, impossibles de localitzar. Jo aleshores, i encara ara, estava més pendent d'altres grups que de Lluís Llach, que mai m'ha apassionat, ho confesso. Acabava de veure els Dire Straits al Velòdrom, tenia l'entrada –que conservo– de Deep Purple per al camp del Sant Andreu i havia creuat la frontera amb assiduïtat perquè el 1985 va ser fluix de concerts, en comparació amb el 1984, en què van actuar Frank Zappa, Bob Dylan per primer cop i Lou Reed, entre molts altres. Només cal valorar que un dels patrocinadors de Deep Purple va ser la revista El Víbora.
El que sí que recordo amb nitidesa són les samarretes que duien la meva germana, la meva xicota i les dues amigues, amb un innocent “Visca Catalunya!”. El dia era càlid però no xafogós i el recital va començar força tard, a quarts d'onze, tot i que nosaltres vam entrar a l'estadi quan encara hi havia llum. Jo acabava d'entrevistar Llach per a la malaguanyada revista El Món, on aleshores col·laborava. El vaig ensopegar en un concert a la Universitat Autònoma de solidaritat amb no sé què. Cal dir que Llach sempre ha estat un senyor i tenia una paciència infinita per les causes més rocambolesques. El fotògraf Jordi Camí em va passar algunes de les diapositives i les vaig dur a la meva xicota per compensar la seva tasca pedagògica llaguesca, titànica, sovint en el casset del Seat 850 atrotinat, que ens duia a tot arreu, i on les alternàvem amb gent més salvatge com els The del Fuegos o els Bauhaus. Després d'escoltar la discografia completa de Llach vaig arribar a la conclusió que hi ha dos discos importants, Verges 50 i T'estimo. El primer té, a País petit, la millor i més aproximada definició del nacionalisme. El segon, tot i que en alguns moments és cursi, el compensa amb caràcter i talent. També van ser interessants les aproximacions a Josep Maria de Sagarra (Vinyes verdes vora el mar), Pere Quart (Corrandes d'exili) i el Kavafis Riba. Durant molts anys, Llach havia combinat els discos originals amb els concerts, on es transformava. Per aquest motiu, el del Camp Nou va ser un repte, no només per la capacitat de l'estadi, que va omplir, sinó pel que va crear tot sol. Moments culminants van ser l'homenatge a la seva inseparable Laura Aymerich i les intervencions de Maria del Mar Bonet i Marina Rosell. Tinc el vinil doble, on, com en alguns dels anteriors, hi havia les lletres en català i en castellà.
Amb l'estadi ple, el grup de Llach va anar per feina. Entre els vint músics que l'acompanyaven hi havia virtuosos de la categoria de Manel i Jordi Camp, Eduard Altaba i Matthew Simon, una formació que va alternar els temes vigorosos com els himnes Venim del nord, venim del sud, El jorn dels miserables, Abril 74, Ítaca, Campanades a morts i L'estaca amb els més intimistes, com ara Que tinguem sort, Vaixell de Grècia i Amor particular, pel meu gust els més inspirats.
La comunió amb el públic va ser total. Crec que hi havia tot el país dins l'estadi i allò va ser una afirmació d'un model cultural i llibertari, que en molts sentits s'ha esfumat. Només cal tornar-lo a sentir per invocar-lo: “Com t'ho podria dir / perquè em fos senzill, i fos veritat, / que sovint sóc tan a prop teu, si canto, / que sovint sóc tan a prop meu, si escoltes, / i penso que no he gosat mai ni dir-t'ho, / que em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo.”
