Un canvi pel que queda de vida

La Maria Àngels surt de votar emocionada de l'Institut Lluís Companys de Ripollet. Li hauria agradat que el seu germà, mort fa un temps, hagués pogut veure un dia com avui. Ell hauria estat content de viure aquest ambient plàcid i festiu i de poder contribuir a decidir el futur del país. Aquesta jubilada, nascuda a Barcelona però resident a Ripollet, ho té clar: “Voto perquè som catalans i ho hem de fer. Voto pel meu germà mort a qui li hauria agradat veure la independència, però també perquè vull que els meus néts i besnéts tinguin una vida millor.”

A l'Institut Lluís Companys s'han format cues a primera hora del matí per accedir a les meses. Ara, una hora i mitja després de l'obertura, el flux de gent que accedeix al col·legi és continu. Hi ha molta gent gran, entre ells Eusebi Mallart, de 90 anys, que, després de votar, acompanyat per una amiga, s'acosta a una taula a l'exterior amb voluntaris que recullen signatures per la denúncia contra el govern espanyol davant les Nacions Unides i a Parlament Europeu. L'Eusebi parla amb molta convicció i no amaga les ganes que tenia que arribés aquest dia. “Vinc a votar perquè tenim un govern que encara és fatxa. Fa molts anys que sóc en aquest món i els governs espanyols sempre han estat així. Voto en contra de tot això i d'aquest borinot del Rajoy. Voto en contra d'una Espanya endarrerida.” A aquest ripolletenc li agrada la història: “Quan diuen que Espanya és mil·lenària em poso malalt. És mentida. Fa poc vaig llegir que totes les drassanes medievals de la Mediterrània es construïen seguint les mesures catalanes!”

El Pedro, que ha vingut a votar amb la dona, va néixer a Cartagena però “la meva mare em va portar a Ripollet enganxat al pit” en els temps de la Guerra Civil. Ha votat perquè, diu, “si no fem res segur que no hi haurà un canvi”. No es vol impregnar de pessimisme, però l'experiència i els anys el fan dubtar de quin serà el final del procés però, tant se val, “vull que les coses millorin i com que no ens escolten la nostra veu a Espanya, doncs, hem de votar”.

A Ripollet és fàcil trobar parelles de gent gran mixtes entre catalans i immigrants procedents d'altres llocs de l'Espanya. Aquesta circumstància és normal a moltes famílies de la vila. És el cas de la Montserrat i el
Vicenç. Ella parla en català; ell, en castellà. “Volem un canvi, i hem hagut d'esperar molt per arribar fins aquí –diu la Montserrat–. Estem farts que no ens deixin fer, que ens posin sempre la corda al coll, quan resulta que som el motor del país!”

La gent entra i surt de l'institut amb un somriure. Aquest és el gest facial més comú del dia perquè aquest és un dia especial. La Denise, d'origen francès, i el seu marit, en canvi, estan una mica enfadats. Ella no ha pogut votar perquè li han dit que li correspon anar a un altre institut. No s'ho explica perquè el seu marit, que evidentment viu al mateix domicili, ha pogut votar amb normalitat al Lluís Companys. Està tan contrariada per “la falta d'organització” que ha decidit que ja no s'acostarà al col·legi que li han dit que li correspon. Li sap greu perquè “he nascut republicana i defenso la llibertat d'expressió, per principis venia a votar però ara per principis no hi aniré”. El seu marit assegura haver acudit a votar també per principis: “He votat sempre.”

A l'altra banda del riu Ripoll, a la veïna localitat de Cerdanyola del Vallès, se celebra la festa major de Sant Martí. Hi ha tant moviment als carrers del centre on hi ha activitats de la festa, com a les portes dels instituts. Al centre de secundària del Forat del Vent, situat al capdamunt del turonet que domina el centre de la ciutat, hi ha molta animació. I els jubilats s'han entregat també a la causa del procés participatiu.

Nascuda a Caravaca de la Cruz, l'Emília té 83 anys i les ha passades de tots colors. Fins i tot una infància marcada per la Guerra Civil i una estada en un camp de refugiats de França, que fa poques setmanes va recordar de primera mà quan va revisitar aquell lloc per primer cop des d'aquells temps. “Vull que hi hagi un canvi i no tant per mi, sinó per aquests que pugen”, diu, mentre assenyala uns nens que juguen
a l'entrada del recinte.

Dins de l'institut, la parella formada per Diego Redondo i Blanca Soler mostren l'alegria que els fa poder participar en aquest procés. Són nascuts el 1935 i el 1941, respectivament. “Hem viscut el silenci de la postguerra, quan no es parlava de política, però ara estem tips que ens ataquin”, assegura la Blanca. i I el Diego rebla: “Han intentat l'estratègia de la por: que si no cobrarem les pensions, que si no entrarem a la Unió Europea... però no els ha servit de res. Mira quin ambient, mira quanta il·lusió...”