La cultura del pacte

Coincidència força generalitzada que després de les eleccions d'aquest diumenge, i fins i tot després de les eleccions espanyoles, la política haurà d'iniciar una nova cultura del pacte i de la negociació. Les catalanes del pròxim 27 de setembre estaran en un altre estadi, on els pactes no seran aritmètics i seran a favor o en contra de la independència. La nova cultura del pacte que s'està intuint per diumenge podria obrir una nova manera d'entendre la política després d'una llarga campanya que s'està caracteritzant per ser molt previsible quant a missatges i propostes dels partits que volen continuar salvant els mobles i els que volen treure el cap per primer cop a les institucions. Curiós és que ara per ara tothom fuig a l'hora d'explicar les seves intencions pel que fa a pactes postelectorals. Fins i tot els més proclius al pacte sobiranista de CiU i ERC callen a l'hora de decidir alcalde si no hi ha un acord global fet des de les seus centrals respectives de Barcelona. Amb tot, dilluns de la setmana vinent i sobretot a les comunitats autònomes espanyoles on hi ha eleccions s'hauran de començar les negociacions per elegir els governs a meitat del mes de juny. Unes comunitats que no poden repetir eleccions com pot passar a Andalusia perquè han d'adaptar-se a períodes de quatre anys com passa en els ajuntaments.

Dinamarca, Àustria, Noruega i altres països del nord d'Europa ens podrien explicar en què consisteix el pacte i la seva utilitat a la política. Aquí, no n'hi ha costum i fins i tot hi ha algunes males experiències de governs municipals que s'han tirat els plats pel cap abans d'acabar el mandat. En veu baixa es comença a reconèixer per part d'alguns implicats que els pactes del segon tripartit a la Generalitat no van funcionar. Mentre que hi ha opinió contrària i, malgrat els daltabaixos, és dona bona puntuació a l'esperit del primer. El que va encapçalar Pasqual Maragall.