Política

JORDI HEREU

EXALCALDE DE BARCELONA I CONSULTOR DE CIUTATS

“Barcelona ha de ser un gran laboratori urbà del món”

Una ciutat que no té botigues a peu de carrer val molt menys la pena. Però el comerç presencial ha de digitalitzar-se
Intento evitar una de les coses que ens passen als catalans i als barcelonins: caure en l’autoflagel·lació inoperant

Hereu va perdre l’alcaldia de Barcelona el 2011 i, des de fa vuit anys, presideix Idencity, una consultoria que va impulsar amb un soci i que assessora ciutats en projectes estratègics, de desenvolupament de model o marca general però també d’impuls d’algun dels seus sectors o àmbits particulars.

Enyora el seu pas per l’alcaldia o el govern de Barcelona?
Sempre explico que en tinc un gran record. No en tinc enyorança sinó un bon record. L’enyorança t’agafa quan no tens coses potents o que t’il·lusionin en el present. Tinc l’enorme sort que disfruto molt ara, vaig disfrutar molt en l’etapa de l’Ajuntament i també abans, quan vaig treballar en logística al Port. De totes les etapes en tinc un gran record des del punt de vista vital i professional.
Hauria pogut fer de consultor de ciutats sense haver estat alcalde i regidor?
El desenvolupament de ciutats i territoris ha estat per a mi una vocació de sempre. Vaig entrar en la política institucional pel meu interès per les ciutats i pel desenvolupament urbà i territorial. És previ i segurament explica bastant sobre la meva entrada en la política. El que havia estat fent durant catorze anys des d’una institució pública, ara ho faig des de la consultoria. És evident que els nou anys de regidor i els cinc d’alcalde són una experiència molt gran. Però també és veritat que no volia fer consultoria sol. Hem creat una empresa que avui té més de vint persones treballant perquè sempre he cregut en les organitzacions on el talent de tothom se suma i multiplica per molt.
Quina és la principal lliçó que va aprendre com a alcalde per aplicar-ho professionalment?
El que expliquem arreu, que és fàcil de dir però no tant de fer, és que qualsevol col·lectiu humà –poble, ciutat, comarca, país– necessita bastir un projecte compartit. Davant d’una societat tan diversa, plural i amb interessos tan diferents, una ciutat ha de tenir projecte. En termes urbans, no és només el projecte físic de l’urbanisme, sinó el projecte social de la ciutat. El projecte que fa que gent diferent comparteixi objectius comuns, que hi hagi complicitat, que permet planificar el futur, que genera identitat cap a dins i estableix la base per projectar identitat cap a fora, que genera competitivitat i capacitat d’atreure talent. Un projecte és la unió de la capacitat de lideratge de la política amb la força de la societat, la capacitat d’aquesta d’innovar i crear. És un model molt català d’intentar combinar les dues coses. Un lideratge polític, que no vol dir només partidari, sinó un projecte polític col·lectiu.
Quina experiència com a alcalde l’ajuda més per assessorar altres ciutats?
Ho diré en un moment d’hores baixes, de complicació objectiva i d’un cert desànim: la gent al món aspira a tenir ciutats com les nostres. Nosaltres vivim dia a dia les dificultats, les crítiques, les mancances..., i ha de ser així perquè venim d’un esperit crític. Però tot això amaga una realitat: la qualitat urbana, social, del nostre municipalisme li ben asseguro que és un bon referent al món. Vam començar a fer consultoria a l’Àfrica i, sobretot, a Llatinoamèrica i, quan trepitges els carrers d’aquestes ciutats, entens per què la gent d’allà més conscienciada, progressista, té el nostre municipalisme com un dels referents. Malgrat totes les mancances que tinguem i tots els problemes que estem vivint i patint en aquests moments, el grau de llibertat, de qualitat urbana, d’integració de barris que tenim aquí, no el tenen gran part de les ciutats del món. Quan vas a fer consultoria des d’una ciutat que gairebé tothom coneix i ha trepitjat, et dona una credibilitat que no es deu a la meva credibilitat personal, sinó de Barcelona.
Deu ser molt diferent revitalitzar la Corunya que fer un pla integral per a Quetzaltenango.
Sí, sí. Tenim en el nom Idencity la paraula identitat. Allò més bonic de les ciutats és que, compartint reptes globals i universals, la manera d’arribar-hi s’ha d’adaptar a la identitat de cadascuna. L’aspiració de tenir un grau de prosperitat, igualtat social i de barris, desenvolupament sostenible, és universal. Des del 2015, tenim l’Agenda 2030 i els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’ONU, el Pacte Climàtic de París, on ara es reincorporaran els Estats Units, i la nova agenda urbana de la conferència de Quito. Sempre dic que els objectius ja no cal discutir-los gaire perquè ja els tenim establerts des del punt de vista internacional. El gran objectiu de la dècada és fer que a les cantonades de Barcelona, Vic, Manresa, Quetzaltenango i la Corunya, els principis universals es puguin construir concretament a partir de la realitat de cadascuna de les ciutats, països i cultures. Nosaltres no anem mai amb la fórmula Barcelona pel món, amb una vareta màgica, perquè les realitats socials, econòmiques i culturals són molt diferents. La bona consultoria és la que s’arremanga amb la realitat social i ajuda a treure les millors conclusions per fer el millor projecte. Amb una metodologia molt participativa, ajudem a generar marcs mentals que facin aflorar el millor projecte de ciutat.
Crida l’atenció que Madrid els encarregués la seva marca i projecció internacional i, en canvi, Barcelona l’assessorin en innovació urbana. És una casualitat o són els reptes que té cada ciutat?
Madrid, que és una ciutat complexa i hipermoderna, històricament ha tingut mancança de posicionament internacional. El que ens deia l’anterior govern era que mai havia sabut expressar la fortalesa de la ciutat. Madrid té diferents connotacions, però quan li treus les diferents capes et queda una ciutat de ciutadans que tenen els mateixos problemes, neguits i reptes que qualsevol altra. Al Madrid ciutat li ha costat fer aflorar això.
Barcelona necessita més especialitzar-se que buscar un camí, una projecció?
Sempre haurà de cuidar el seu posicionament internacional perquè és una dinàmica permanent, però crec que el seu repte més important no ha estat històricament el seu posicionament. Barcelona és una ciutat mitjana d’Europa, del sud, gran en termes europeus si comptes la regió metropolitana, però mitjana en termes mundials i, en canvi, s’ha posicionat bé al món. Jo crec que Barcelona, un cop superem la pandèmia, ha de ser un gran laboratori urbà del món, on puguem trobar noves fórmules per respondre als grans reptes que ens planteja el món. Un exemple és la nova relació entre digitalització i les noves tendències de consum i comerç. A mi m’agraden els carrers plens de comerços físics, plens de botigues amb gent que cada dia obre i tanca el seu portal. Però sé que al costat tenim tendències socials de consum des de casa, que a més permet fer la digitalització. Això també et planteja el repte de la nova distribució urbana de mercaderies: fragmentació de consum, molts més moviments, no tots fets amb èxit. Barcelona ha de demostrar al món que la digitalització i les noves tendències de consum no destrueixen el comerç urbà.
Per què ha de fer aquesta funció de laboratori urbà i no una altra?
És de les ciutats més apassionants del món, la seva societat és de les més implicades en el debat sobre el model de ciutat, està totalment inserida en la lliga de les ciutats globals del món, però, en canvi, encara té l’ànima que la porta a ser hipercrítica amb ella mateixa perquè nota que, en el seu trànsit cap a la globalització, pot perdre o ja ha perdut característiques que li són inherents i en alguns casos molt apreciades i estimades. El tipus de ciutat densa, d’usos mixtos, barrejada, mediterrània, que s’estima el seu espai públic i comú, que genera seguretat, llibertats. Quan parlo de Barcelona parlo de qualsevol ciutat de Catalunya. No és Barcelona separada de Sabadell, l’Hospitalet o les Borges Blanques, per més que els debats sobre Barcelona es puguin projectar sobre el món. Tornant a la qüestió anterior, per exemple, el comerç presencial s’ha d’organitzar per lliurar la batalla de la digitalització però, per mi, una ciutat que no té botigues a peu de carrer és una ciutat que val molt menys la pena. La digitalització ha de ser un aliat, però perquè ho sigui hi ha d’haver un projecte social i polític de ciutat.
S’ha sentit responsable d’algun dels problemes que té Barcelona, com ara el del preu de l’habitatge?
Tots els que hem tingut responsabilitat a la ciutat en som corresponsables. Estic allunyat de la crítica i el debat polític permanent, però un no pot xiular. De la mateixa manera que crec que hem contribuït a un relatiu èxit de la ciutat, el que no podem fer és defugir la corresponsabilitat dels problemes, les mancances i els errors.
Què en pensa, de la visió que diu que els Jocs Olímpics són un èxit, el Fòrum fracassa i la Barcelona posterior és decadent?
Barcelona és de les ciutats sobre les quals més s’ha debatut al món, i això no és una mala cosa. Érem ciutat industrial i local i vam fer una transició en què els Jocs no van ser un fi en si mateixos sinó un instrument en favor de la transformació, a diferència de molts altres esdeveniments que hi ha hagut al món i que no han estat un èxit perquè no tenien projecte de ciutat. La transició cap a ciutat terciària, de la nova indústria de serveis, etc. era absolutament imprescindible perquè si no ara sí que seríem una ciutat decadent. I també vam passar d’una ciutat industrial, d’economia local i tancada, a ciutat global d’una economia oberta. Jo crec que hem aprovat l’assignatura postolímpica. De les ciutats que han tingut Jocs, no tinc cap dubte que Barcelona ha fet un bon procés postolímpic. Ara bé, el que sí que hem de fer és ajustar coses com l’impacte del turisme en el cor de la ciutat. Ara que ens n’hem quedat sense, en la reconstrucció hem d’aprofitar per reconquerir per a la ciutadania part del centre de la ciutat. Ho sento, però en les anàlisis de Barcelona s’han fixat algunes idees amb les quals no estic d’acord. Al Fòrum el que li va passar és que el 1996, en què ho va formular Maragall, encara teníem una visió naïf i totalment positiva de la globalització. Ens venia de gust estar al món i que el món ens visités. El 2004, quan es va celebrar, dos grans fenòmens ja havien canviat l’humor de la ciutat: la immigració i el turisme massiu. Estem aprenent a digerir els valors de la diversitat i com fer compatible el turisme –un gran fenomen de la humanitat que defenso a ultrança– minimitzant els seus efectes negatius. Però no em trobaràs ni en la turismofòbia barata ni en la simplificació de tòpics. Només cal visitar altres ciutats per veure que Barcelona té una qualitat urbana, social i cívica, dels barris, dels equipaments i de la projecció internacional que costen molt de trobar al món. Intento evitar una de les coses que ens passen als catalans i als barcelonins: caure en l’autoflagel·lació inoperant. L’autocrítica que m’interessa és operativa però els debats de saló sobre certs temes de Barcelona m’avorreixen moltíssim.
El retrocés del PSC a la ciutat no l’atribueix al final d’un model esgotat?
Vam liderar aquesta ciutat 32 anys. És evident que hi ha un model que entra en fatiga. Però també vull dir clarament que, quan s’ha separat del PSC, a Barcelona no li ha anat millor. El millor que li pot passar és que el PSC hagi renovat el seu projecte, adaptat als reptes del 2020. Les fórmules dels 80 i 90 ja no valen. Però tampoc ho farà el PSC sol sense el model que deia de lideratge polític però, sobretot, de lideratge dels diferents i múltiples sectors. Barcelona ha après que ni els nacionalismes ni els il·luminats que pensen sempre que tenen la raó li convenen.
En els vuit anys que fa que va deixar l’alcaldia, l’independentisme governa Catalunya i ha guanyat a Barcelona.
Però a Barcelona és evident que no hi ha una majoria independentista i, per això, no tenim un alcalde independentista.
Però és un canvi i un possible senyal de futur.
Durant molts anys vam governar amb independentistes a Barcelona. La Catalunya i la Barcelona del futur passaran perquè trobem maneres de tornar a sumar després d’això que ens ha dividit durant una dècada. Jo m’imagino una Catalunya i una Barcelona en què puguem tornar a col·laborar en la construcció. No hi ha país, col·lectiu, ciutat que pugui tenir èxit en cap dels seus objectius si es fragmenta pel mig amb una esquerda absoluta. És impossible construir amb èxit amb la fossa que tenim ara, si no podem col·laborar en el dia a dia, en el projecte estratègic. És el que veiem aquests dies als Estats Units. Una cosa és la divisió per la pluralitat i l’altra és que els països estiguin partits per la meitat de manera que la gent creu que hi ha blocs i que amb l’altre bloc no podrà fer res. Aquest és un panorama que sí que et porta a la decadència. Si vols portar una ciutat o un país a la decadència, parteix-lo per la meitat.
I quin ha de ser el punt comú de trobada?
Revisitant llocs que ens havien unit en el passat i formular-los en clau 2020. El punt comú segur que no és la independència ni la marginació nacional de Catalunya i la seva conversió en una regió. Ens uneix el catalanisme, l’autogovern com a punt en comú institucional. Un autogovern potent, que té reconeixement, recursos i regles de joc és el punt de trobada entre gent que pensem diferent respecte de l’actual relació amb Espanya. El catalanisme reformulat, modern i pactat, que no sacrifica la nació en nom d’un instrument que es diu Estat sinó que busquem l’Estat compartit, l’Estat suficient i les claus de governança de Catalunya necessàries per desenvolupar-nos com a país. Aquest ja no és un debat entre independentistes i els que no ho som. En el si de l’independentisme estan apareixent múltiples tesis i em sembla molt interessant l’evolució. Estem vivint tesis que no surten del bucle –“nosaltres ja ho hem declarat i només queda tirar endavant”– i que només tenen un inconvenient: que obliden que mig Catalunya no està per aquesta feina. Però hi ha altres tesis que estan evolucionant i que veuen que ningú ha de renunciar als seus principis i anhels però que ara toca buscar el punt de trobada amb gent que som tan catalanistes com ells però que no estem ni per aventures ni per fragmentar el país per la meitat i dividir-lo per passar a ser més feble.
Però la primera condició és que la majoria política i social d’Espanya accepti una relació diferent. No és tard?
Jo dic que aquella idea del 2012 que va il·lusionar tanta gent, tants amics meus, de la independència que no tenia cap cost i era fàcil, també ha madurat i ha generat tot el contrari. Ni fàcil, amb molt de dolor, amb molta divisió i que t’ha afeblit dins de l’Estat. El que és evident és que el projecte d’unitat a Catalunya ha de ser per exigir una transformació de la relació amb l’Estat, de recursos, de reconeixement. És evident que hi ha una agenda com sempre ha tingut el catalanisme de reforma d’estat, de posicionament. Però és l’antítesi d’ara. Ara l’independentisme té l’opció d’entossudir-se a donar cops contra el mur o la d’intentar construir amb la meitat de Catalunya que té al costat i de la qual ha passat durant una dècada. Ho dic perquè de la banda dels no independentistes també hi ha gent que viu molt bé del frontisme.
Parlant de dolor, li sembla justa la sentència del Suprem contra els líders polítics i socials?
No em faci fer de jutge. Del dolor no en surt un projecte constructiu. Des de la política s’ha de fer que el dolor disminueixi. No em trobaran recreant-me en el dolor. Espero que, des de la política, trobaran els instruments, la manera i el moment de fer-ho. Ara bé, també cal parlar clar i les lleis hi són per complir-les. Només a través de la utilització de les lleis es poden canviar els marcs.Sempre dic que els nostres pares i avis no es van equivocar el 1978 perquè van construir un pacte de consens com no n’he vist cap altre. Aquest pacte no és inamovible, però si s’ha de modificar, s’ha de fer complint les regles del joc i no perquè una part s’atorgui la capacitat d’engegar-ho tot a dida.
Tampoc semblava possible un altre pacte perquè la prioritat lògica era la democràcia.
Sí. Jo ja estic d’acord a adaptar les coses, però s’han de fer bé. Tu no pots fer que una meitat decideixi pel tot. Això ens obliga al diàleg. A mi m’interessa mirar cap endavant. Hem de solucionar coses del que ha passat –no em desentenc del dolor i de l’esperit amb què s’ha de gestionar– perquè una condició prèvia és la reconciliació. No som un país tan gran i poderós perquè puguem passar d’això. La fortalesa de Catalunya és treballar per la seva unitat social, cultural, lingüística. El que no pots fer és trinxar tot allò que t’havia unit. En els propers mesos i anys serà fonamental l’esforç de l’empatia. Molta gent que no som independentistes som partidaris de lliurar la batalla per l’Estat que necessitem, per la plurinacionalitat. Per mi són combats importants de lliurar.
Però precisament Ciutadans va néixer contra el consens de la llengua.
Formo part d’un partit que ho ha donat tot per evitar l’enfrontament per la llengua. Soc hereu d’una tradició que era “més que mai un sol poble, la llengua mai ens dividirà”. De treballadors procedents de la immigració que van tenir clar en la seva agenda vital que ells i els seus fills incorporarien la llengua catalana com un nexe comú dels catalans. No ens trobaran ni amb tesis que es fan a la resta d’Espanya que aquí perseguim el castellà, perquè és mentida, i perquè és la llengua que utilitza més de la meitat dels catalans. Ni tampoc ens trobaran amb tesis de monolingüisme, que em sembla una aberració per a aquest país. El país que vull està molt ben descrit en els textos legals. Tenim una llengua pròpia, el català, i la sort de poder utilitzar dues grans llengües.
De què s’ha sentit més satisfet com a alcalde?
Que se m’entengui bé. Al cap de tres mesos de guanyar les eleccions del 2007, jo vaig sentir una paraula que no havia sentit mai, que marcaria tot el mandat i la dècada: subprime. A l’agost vam començar a sentir l’origen d’una crisi immobiliària i financera que ens va empastifar tota la dècada. Va ser una crisi fortíssima i una gran dissort que a mi em va permetre contemplar des d’una posició privilegiada una cosa que va ser un honor poder veure: la reacció de tota una ciutat, dels seus sectors socials, econòmics, empresarials, dels treballadors, en la lluita contra la crisi econòmica. Vam deixar una ciutat que estava molt afectada per la crisi però amb un ajuntament sanejat, que havia invertit més que mai, que havia invertit però no havia sacrificat la seva solvència. Que teníem la casa endreçada i els números quadrats. A la vegada que vaig veure els efectes perniciosos de la crisi econòmica i social, que mata el somni i les aspiracions de milers de famílies, també vaig veure l’orgull de com la gent va respondre i va lluitar. A mi em va portar a pensar que no tenim dret al desànim. Tenim gent lluitadora de mena perquè la història i tot ens ha portat que ningú ens ha regalat res. Hem d’afrontar les crisis sense deixar ningú enrere però amb ganes d’afrontar-les i tirar endavant. Aquest és un país resilient, que és capaç de tirar endavant, de gent amb talent. Totes aquestes energies voldria veure-les en un procés de reconstrucció. I si tenim reconstrucció social, econòmica, cultural, tenim reconstrucció nacional. Tot això que ha passat la darrera dècada ho he viscut com una desfeta de país. Em sembla que s’ha aplicat una mala fórmula a bons diagnòstics en algunes qüestions. Però la fórmula ha estat nefasta, una pèrdua de tot.

Assessor de ciutats

Llicenciat en administració i direcció d’empreses i MBA per Esade, Jordi Hereu i Boher (1965) es va incorporar el 1991 com a responsable de màrqueting a l’empresa que promouria la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del Port de Barcelona. El 1997 va ser designat gerent municipal del districte de les Corts i el 1999 es va convertir en regidor d’aquest districte. Regidor de Sant Andreu i de Seguretat i Mobilitat, el 29 d’agost del 2006 va ser designat successor de l’alcalde Joan Clos. Revalidat el 2007, li va tocar ser alcalde en l’inici de la crisi econòmica i financera de la darrera dècada i va abandonar la carrera política el 2011 en perdre la reelecció davant Xavier Trias. Es va fer autònom i el 2012 va crear amb un soci Idencity, una consultoria d’assessorament de ciutats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia