Política

opinió

Un article històric, 50 anys després

Dijous, 11 de setembre, va fer 50 anys que el fotògraf i historiador Pere Català i Roca (Valls, 1923-Barcelona, 2009), dins de la seva col·laboració setmanal Dentro del área lingüística catalana al desaparegut Diario de Barcelona, va publicar l'article Lección del <Onze de Setembre>, que va passar l'autocensura del mitjà i la inefable tisora de la delegació del Ministeri d'Informació i Turisme. El seu article era plenament històric. Adreçava el lector a les obres de Voltaire (Le siècle de Louis XIV), Santiago Albertí (L'Onze de Setembre) i Rafael Tasis (Barcelona. Imatge i història d'una ciutat), i citava Ferran Soldevila a més de les paraules del duc de Berwick i del general de Quincy. Pere Català, fidel al seu tarannà i a la seva essència, va voler retre un homenatge públic al nostre poble, precisament en la data en què s'esqueia el dos-cents cinquantè aniversari d'haver perdut la pròpia llibertat davant de les tropes felipistes.

Per a ell, aquell dia, era una data evocadora en què calia recordar la proesa numantina d'aquells barcelonins que havien agafat les armes en defensa de la ciutat. I, precisament, per això, ens deia: “Els barcelonins actuals, en una data tan assenyalada com la que ens evoca en el dia d'avui, hem de tenir present l'esperit d'aquells avantpassats als quals J.Ch. Folard –escriptor militar francès contemporani als fets– va exalçar amb el següent judici: «Barcelona va avantatjar les ciutats que s'han fet cèlebres pels llocs que han resistit... L'últim lloc d'aquesta plaça és tan gran i gloriós que poden ser comparats, sense hipèrbole, els seus habitants als més famosos de l'antiguitat.»”

Aquell capvespre, a la cruïlla dels carrers Girona i Alí Bei amb la ronda de Sant Pere, hi va haver una manifestació amb una participació de ciutadans considerable. Alguns van ser detinguts i, a la Via Laietana, van arribar a declarar que únicament havien fet allò que el Diario de Barcelona els demanava. La pretesa justificació –que no justificava res– va ser suficient perquè des de jefatura passessin comunicació a la delegació del Ministeri d'Informació i Turisme i, d'aquesta, la pertinent i brusca reclamació (ja que no tenien on agafar-se per tal d'empresonar i/o de portar a judici l'autor) al director del diari. Enrique del Castillo Yurrita, que era el director del Diario de Barcelona, va dir a Català i Roca que no portés cap més article fins que ell no l'avisés. Així va ser com va haver de deixar de publicar al Brusi.

Les conseqüències, però, no van acabar aquí. Les urpes feixistes van anar més lluny. Al cap de poc temps de la suspensió de Pere Català i Roca com a col·laborador en el llavors degà de la premsa continental, Nèstor Luján, director –en aquells moments– del desaparegut setmanari Destino, va dir-li: “Ja sabeu que ens han prohibit de publicar-vos qualsevol mena d'article”; ple de condescendència i solidari alhora, però, Luján va oferir-se a inserir a les pàgines del setmanari tot allò que ell volgués escriure sempre que ho fes amb pseudònim.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia