Com purificar aigua depurada, a assaig a Roses
El Consorci d’Aigües de la Costa Brava prepara una nova prova pilot a la planta depuradora de Roses
Hi destinen un milió d’euros per testar el reaprofitament de 6 m³ d’aigua regenerada cada hora
Si la instal·lació rep el vistiplau de Salut, l’aigua es reinjectarà a l’aqüífer i replicaran el nou sistema
Si la prova no funciona al 100%, el CACB s’haurà de centrar a posar en marxa noves dessalinitzadores
L’aigua recuperada de la depuradora tindria una qualitat equiparable a la que ja es potabilitza ara
L’estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) de Roses començarà a assajar a finals d’any una nova tècnica de purificació del cabal hídric depurat, per avaluar la viabilitat de reinjectar-lo en l’aqüífer de la desembocadura de la Muga. L’objectiu és poder reaprofitar l’aigua per al reg o fins i tot per a usos potables, dins d’una prova pilot del Consorci d’Aigües de la Costa Brava (CACB) que avaluarà durant dos anys la qualitat de l’aigua i la seva puresa.
L’ens de la Diputació, que gestiona l’abastament i el sanejament de 47 municipis del litoral i el prelitoral gironí, fa anys que estudia fórmules per reaprofitar l’aigua regenerada. Un primer assaig, al Port de la Selva al 2015, no va acabar de reeixir després que el Departament de Salut detectés la presència excessiva de sals i alguns biocides químics. Ara, el cap d’abastament del CACB, Lluís Sala, avança que l’han perfeccionat i confia que tant l’ACA com Salut acabin autoritzant la reinjecció de l’aigua en un punt encara no determinat de l’aqüífer.
El projecte s’adjudicarà aviat i la previsió és que entri en servei a finals d’aquest any. El pressupost total superarà el milió d’euros, tot incloent-hi el contracte de direcció científica i les exhaustives anàlisis de qualitat. El procés per purificar l’aigua començarà amb una primera desinfecció per prosseguir amb un ultrafiltratge previ a l’osmosi inversa. Aquests dos darrers passos faran que l’aigua hagi de travessar successivament diverses membranes, a pressió, de manera similar a la dessalinització, però amb una pressió i uns consums energètics molt inferiors als requerits per separar la sal marina. Per rematar la feina, l’oxidació –amb hipoclorit de sodi o peròxid d’hidrogen–, una darrera desinfecció amb raigs ultraviolats i el filtratge final de carbó actiu, que hauria de neutralitzar microcontaminants orgànics i compostos més complexos o subproductes derivats del tractament químic en l’oxidació. Sala esmenta, per exemple, la nitrosodimetilamina (NDMA), un tòxic que es pot prevenir si tots el processos funcionen pas a pas.
6 m³ per hora, de moment
La prova pilot només tindrà capacitat per tractar un cabal de 6 m³ d’aigua depurada cada hora, 52 milions de litres d’aigua anuals que, en realitat, comportarien tot just el consum d’entre 150 o 200 famílies en dotze mesos. El tècnic del CACB admet que és una quantitat modesta, un centèsima part dels 600 m³ per hora que potabilitza l’ETAP d’Empuriabrava, però suficient per avaluar el funcionament i, si l’experiència té èxit, “dissenyar instal·lacions de purificació a més gran escala”, i fins i tot modulars. De fet, quan la planta pilot funcioni l’aigua purificada no es podrà aprofitar fins que Salut hi doni el vistiplau, i una de les opcions, per no abocar-la directament a mar, serà que l’Ajuntament de Roses la pugui aprofitar per netejar carrers o regar arbres, cosa que ja es fa actualment amb part de l’aigua simplement regenerada.
Per què a Roses?
En la tria de l’EDAR de Roses hi han influït tant aspectes logístics –hi ha prou espai per instal·lar la nova instal·lació– com estratègics, ja que es tracta de la principal població turística de l’Alt Empordà, amb dificultats històriques d’abastament i el nivell de l’embassament de Darnius-Boadella és en mínims històrics. Però també el repte científic que “les condicions de l’aigua que es tracta del clavegueram de Roses, amb intrusions d’aigua marina que la salinitza, són especialment adverses”. “Si funciona allà, el sistema es podrà adaptar arreu”, sentencia Sala. En la llista d’espera quedarien Llançà, Tossa i Cadaqués, on no hi ha aqüífer.
No abocar aigua dolça al mar
El gerent del consorci, Jordi Agustí, destaca que els projectes de purificació els estaven dissenyant amb vista a la dècada de 2030 a 2040, però que han decidit agilitar terminis al màxim davant l’emergència hídrica. “Si no ens en sortim, haurem de tornar a pensar a construir més dessalinitzadores, però consumeixen molta més energia i és un contrasentit, al litoral, dessalar sense parar per tornar a abocar l’aigua dolça al mar”, lamenta.
El president de la Diputació i del mateix CACB, Miquel Noguer, inscriu la prova en el paquet de 4 milions d’euros aquest any per a “accions de xoc” davant la sequera. “Treballem per cercar totes les opcions perquè continuïn rajant les aixetes”, diu, a banda d’altres obres més modestes per recuperar o obrir nous pous i captacions.
LES XIFRES
Un pas més enllà de regenerar
El CACB ja va ser pioner fa tres dècades, al 1989, a posar en pràctica la regeneració, l’ús d’aigua depurada, per al reg des de la depuradora de Castell d’Aro, al tram final del riu Ridaura. Des d’aleshores, la mitjana anual d’aigua que s’impulsa, a través de diverses canonades, curs fluvial amunt, oscil·la entre els 600.000 i els 800.000 metres cúbics anuals, i es fa servir fonamentalment per a regar dos camps de golf (fins a 500.000 m³ a l’any), però també dos més de pitch-and-putt i a més té usos agraris, per a la comunitat de regants de les hortes i conreus de Castell d’Aro –a l’entorn de la infraestructura– i riu amunt fins a la zona cristinenca de Solius.
El cap d’abastament de l’ens, Lluís Sala, no obvia que la qualitat de l’aigua regenerada encara tindria marge de millora, però destaca la importància de recuperar, sense arribar-la a injectar però amb les infiltracions, els nivells d’uns aqüífers subterranis amb una capacitat estimada d’uns 5 hm³ d’aigua que no es veu, però que sí que es beu –amb Sant Feliu de Guíxols com a principal demandant–. Encara més, amb el dèficit de pluges dels darrers tres anys, aquesta aportació que també es nodreix indirectament de l’aigua potable del Ter que beuen i depuren els municipis de la Vall d’Aro ha permès contenir la salinització de l’aqüífer baix per la intrusió de l’aigua marina, cosa que també volen evitar a la resta de bosses d’aigua amenaçades al litoral.
