“La Covid ha deteriorat la qualitat del son”

Ens hauríem de remuntar a finals dels anys noranta, quan una sèrie de professionals estaven creant les unitats de son a diferents hospitals. Teníem problemes comuns i moltes ganes de fer recerca. I vam començar a fer estudis cooperatius. Això va ser el nucli del que després s’ha constituït com la xarxa d’investigadors del son d’Espanya. I fem molts estudis, amb pocs recursos però de molta transcendència. Això vol dir que la recerca que es fa a l’Estat sobre respiració i son és de molta qualitat. Jo n’he explicat el model organitzatiu per tot el món, des de San Francisco fins a Sydney.

La col·laboració i la generositat. Espanya és el tercer país en producció científica en aquesta àrea, després dels Estats Units i el Canadà. En el rànquing publicat en aquest estudi científic xinès han agafat els 100 articles més citats sobre son i respiració en la literatura mundial.

El primer article que es publica és del 2001, cinc anys després d’haver començat a treballar. I podem afirmar que des del 2000 fins ara hem liderat la investigació clínica que es fa en son i respiració i especialment en l’àmbit cardiovascular. En el congrés americà sempre hem tingut molta notorietat. En la recerca clínica, que té una incidència directa en el malalt, bona part de les pautes han sortit de la investigació que hem fet en aquest país.

La primera ha estat establir una relació inequívoca entre els trastorns respiratoris durant el son i el risc de desenvolupar malalties cardiovasculars, com ara ictus, infarts o hipertensió.

Per cada malaltia el percentatge canvia en funció d’altres factors de risc que pugui tenir la persona i canvia també, sobretot, amb l’edat de la persona. Però el que és clar és que hi ha aquesta relació directa entre el trastorn respiratori del son i el risc cardiovascular.

La segona aportació és concloure que l’associació més potent s’estableix amb la hipertensió arterial. És a dir, que si bé hi ha una relació amb l’infart, amb l’ictus, etcètera, on hi ha la causalitat més clara és en la hipertensió arterial, i en concret la hipertensió arterial resistent. Ara sabem que el 70% de les persones que tenen hipertensió resistent tenen apnea del son, tenen trastorns respiratoris durant el son.

Sí, la tercera és que el nostre tractament ajuda a controlar la hipertensió. Però no ha demostrat encara que reduïm el risc cardiovascular. Tractant l’apnea del son la tensió arterial baixa i en els pacients en què més baixa són aquells que tenen hipertensió resistent, però encara no hi ha l’evidència que tractant l’apnea del son el pacient tingui menys ictus o menys infarts.

Al novembre vam publicar uns estudis que van sortir negatius –es van publicar a The Lancet–, però no en podem fer més perquè ens hem quedat sense diners.

És un problema crònic que s’ocasiona pel tancament o col·lapse intermitent de la via aèria superior, al nivell de la gola, que es tanca de forma intermitent quan un dorm, només quan dorm.

Encara no la sabem. El que sí que sabem és que hi ha factors com l’obesitat i el sobrepès que hi poden incidir. També la forma de la cara. Si un té una mandíbula petita i al darrere els conductes de la respiració estan més estretits, aquestes vies són més fàcilment col·lapsables.

La persona que és propensa que se li tanqui la via aèria pot fer cada hora fins a cent apnees. Cada minut pot parar una vegada o dues de respirar.

Quan un deixa de respirar durant més de deu segons és quan diem que té una apnea. I quan això passa no arriba oxigen a la sang i això vol dir que no arriba oxigen al cor, al cervell, a les artèries... L’organisme pateix i, a la llarga, acaba protestant. S’endureixen les artèries per falta d’oxigen o hi ha més arterioesclerosi i, com he dit abans, més risc d’ictus i infarts, o altres problemes vasculars. Però també hi ha una altra conseqüència important: que després de fer una apnea, per tornar a respirar, perquè es torni a obrir la via respiratòria, ha de sortir una ordre del meu cervell que digui als músculs de la gola que es posi en marxa. Però això no passa si no em desperto. No és un despertar conscient, és un despertar a nivell de l’electroencefalograma. Però si una persona fa centenars d’apnees, això vol dir que es desperta centenars de vegades. Sembla que dormi però en realitat no descansa, no fa ni un son profund ni un son especial que és el son REM. I el dia següent la persona està cansada, està apàtica, té somnolència. En conjunt té un deteriorament de la qualitat de vida.

Afecta entre el 10 i el 20% de la població adulta. A Catalunya hi ha moltes persones diagnosticades, gairebé tothom sap de què estem parlant i gairebé tothom coneix algú en tractament, que vol dir que dorm connectat a un aparell que dona aire a pressió i evita que la via respiratòria es tanqui. Actualment a Catalunya hi ha 120.000 persones dormint amb la màquina. I només posem el tractament quan un fa més de 30 pauses respiratòries per hora.

Mentre la dona és fèrtil, les hormones sexuals femenines són estimulants de la respiració i no acostuma a fer apnees. Quan arriba la menopausa s’assembla més als homes i comença també a fer apnees en el mateix percentatge que els homes.

Aquest és un tema que a mi em preocupa, en part pel poc cas que es fa dels casos pediàtrics. Té un origen i unes conseqüències diferents perquè és un problema anatòmic associat sobretot al fet que tenen les amígdales molt grans i això fa que no hi hagi lloc per poder respirar.

El 70 o el 80% es curen si traiem les angines, però quan creixen també, perquè tot aquest teixit tendeix a fer-se petit.

No, perquè té conseqüències. Quan el nen fa son profund segrega hormona de creixement, i si no dorm bé es quedarà més petit del que podria ser. I a l’escola no rendeix tot el que podria rendir.

La màquina té la mateixa taxa d’acceptació que qualsevol medicament per a una malaltia crònica, un 70%. Cal dir que en els darrers dos anys comencen a aparèixer medicaments que podrien tractar tant els símptomes, sobretot el cansament, la somnolència –i aquests ja estan aprovats–, com la mateixa causa. I a partir de l’any vinent comença un assaig clínic amb un esprai que s’aplica abans d’anar dormir i que d’alguna manera dona força a la musculatura de la via respiratòria i evitaria el seu col·lapse. I hi ha un altre tractament, que també funciona molt bé, que són els dispositius d’avançament mandibular. Això és una mena d’ortodòncia, però el que fa és agafar el maxil·lar inferior i tirar-lo endavant. Però així com les teràpies respiratòries queden cobertes pel sistema nacional de salut, els dispositius mandibulars no.

Des de l’any 2015 el meu grup de recerca de l’Institut de Lleida col·labora amb el Departament de Salut. I a l’Enquesta de Salut de Catalunya ja s’aplica un qüestionari dissenyat per un psiquiatre de Pittsburgh i que nosaltres vam validar. La conclusió després de mesurar diferents paràmetres és que els catalans dormen entre 7 i 8 hores. També sabem que els extrems, tant els que dormen poc com els que dormen molt, tenen més mala salut. Però, en general, podem afirmar que els catalans tenen un son amb salut, excepte la gent gran, que dorm pitjor.

Hem de desconnectar el nostre organisme de tot el que siguin estímuls externs. Les mesures d’higiene del son són: anar a dormir a una hora regular; evitar cafès, excitants, alcohol quatre hores abans d’anar a dormir; evitar l’exercici físic abans d’anar a dormir; millor un bany que una dutxa; soroll, zero; llum, zero; dispositius, prohibits –les teles fora, les iPad o els mòbils, que es quedin a l’escriptori–, i també allunyar els àpats de l’hora d’anar a dormir, sopant entre les 7 i les 8 del vespre i anant a dormir entre les 10 i les 11.

Tampoc hem de crear alarma. I a més hi ha molts mites en el tema del son. Ens pensem que ara dormim pitjor i que estem més estressats que l’home primitiu, i se n’hauria de parlar molt. Estudis que s’han fet en tribus actuals però que viuen en època preindustrial, sense llum elèctrica ni res, dormen de sis a set hores al dia, i estan molt més adaptats al ritme solar.

Al març va arribar la Covid i ho va distorsionar tot. Vam tancar les unitats del son i ens vam haver de centrar en el malalt de Covid. Tots els projectes es van aturar. Els malalts tenien por i no venien. Però el que sí que hem pogut fer és recerca en l’època Covid i en l’època del confinament, perquè teníem dades de la salut dels catalans d’abans, i durant el confinament hem repetit via telèfon moltes enquestes. I hem pogut veure com el confinament ha deteriorat la qualitat del son. I ara estem a punt d’acabar un estudi per avaluar com ha afectat la Covid en els casos més greus.