Salut
Fertilitat transgènere
Les identitats, cada vegada més, estan deslligades d’uns genitals concrets, com mostren els casos d’homes trans que gesten i alleten els fills que han parit
La llei ofereix la possibilitat, gratuïta, de preservar la fertilitat abans de començar un tractament hormonal o mentre s’està fent
Parlem d’home trans i de dona trans. Posem “ordre” catalogant des del binarisme penis/vagina
Cal assegurar-se que un home trans rebi l’atenció ginecològica que li pertoca, sempre
Informació és poder. Quan les persones van al metge, han de saber que poden preservar la seva fertilitat
“Si ets una persona trans en la infantesa, és que no ho tens clar. Si ets una persona trans que «surt de l’armari» als 60 anys, és que et passa alguna cosa. Si ets una dona trans molt femenina, és que perpetues els rols de gènere hegemònics. Si ets una dona trans masculina, que no s’hormona o té pèl facial, és que ets «un paio amb faldilla». Què han de fer les persones trans per aprovar els vostres exàmens i judicis? Desgraciadament, crec que l’única manera que tenen de fer-vos contents seria desaparèixer.” (Bruno Martínez, sexòleg). Parlem d’home trans i de dona trans, com si es tractés de dos calaixos. Posem “ordre” –catalogant des del binarisme de penis/vagina– i ens quedem tan tranquils. Però ja no es pot donar per fet que tant l’home com la dona trans passaran per un seguit de “tràmits” que els autoritzaran a ser qui són. El camí que se’ls havia marcat fins ara, psicòleg/psiquiatre, hormonació i intervenció quirúrgica ja no és condició sine qua non. La cirurgia preveu, en el cas dels homes trans, la mastectomia, la histerectomia, qui sap si una fal·loplàstia... I, en el cas de les dones, implants de pit, potser intervenció per feminitzar el rostre, vaginoplàstia... Aquest camí –pas 1, pas 2, pas 3– està superat, o almenys es vol superar. En aquest punt es troba la lluita. No cal que una llei ho assumeixi, el carrer va al davant. El gènere –o el no gènere– no està lligat a uns genitals o unes mames.
En aquests moments de canvi –o d’assumir la realitat i estimar-la–, hi ha casos de paternitat transgènere que han causat molta expectació, com l’embaràs, el 2020, de Pol Galofre. Ell mateix ho deia, però: “No soc el primer home o persona masculina que es queda embarassat.” Cert. Però no fàcil.
En Nil té 26 anys. Va començar la transició cap als 20. En el seu cas, hi ha tractament hormonal i una mastectomia. Res més. “Puc dir que en un 95% de les situacions em sento supercòmode. Ara, quan estic envoltat d’homes molt cisgènere em puc sentir amenaçat. Per exemple, als vestidors del gimnàs. Aquella ferum de testosterona... De fet, no hi vaig. M’agrada molt el meu cos i és el cas de la gent amb la qual em relaciono. El cos i la identitat de gènere no necessàriament han d’anar de bracet. Jugo amb la manera com em veig jo, no estic centrat en la biologia.” En el seu cas, la possibilitat de ser pare, i pare gestant, no figura en la llista de tasques. “El meu cervell no ho preveu, però si en el futur la meva parella en vol tenir... que sigui ella.” Se sorprèn de saber que sí, que mentre conservi els òrgans reproductors pot reservar material i ser partícip biològicament d’un futur fill. No caldria quedar ell embarassat, podria aportar l’òvul per a l’embaràs de la seva parella cis.
Adolfo de Prados, metge especialitzat en fertilitat transgènere (equip Juana Crespo, de medicina reproductiva d’alta complexitat, ubicat al País Valencià), explica: “La transició comporta a vegades tant estigma que per a moltes persones la paternitat o la maternitat són qüestions que els queden molt lluny: «Si el meu procés ja està sent una lluita, si em criden al CAP per un nom que no és el meu... Tinc por a veure qui m’atendrà a la consulta, com em tractaran, si hauré de donar les mateixes explicacions una vegada i una altra.”
En Nil vol anar a revisió ginecològica, però no se n’ha sortit encara. “Tinc por. Quan em vaig acostar a la meva unitat de referència d’atenció a la salut sexual i reproductiva (Assir), em van mirar com si els estigués prenent el pèl...«Vine un dia que et puguin agafar sense cita.» És violent que em passi això pel fet de ser trans. A tu que ets una dona cis no se’t qüestiona res!” Segueix De Prados: “Sovint troben incomprensió quan hauria de ser comú que un home trans es faci revisions ginecològiques. S’ha de donar molta informació. I no es fa en deu minuts. Si el pacient no té una disfòria de gènere completa, se li pot fer una exploració vaginal, i si la disfòria és severa i despullar-se davant del metge se li fa impossible, hi ha altres maneres de fer la revisió. Per sort, tot està canviant. El metge ha de saber preguntar, des del respecte, perquè com a metges no solament hem de tenir una formació sanitària excel·lent, hem de ser empàtics!” I hi insisteix: “No puc mesurar el grau de dolor, si la disfòria és alta o baixa, si no pregunto. I he de validar el que sent el pacient al cent per cent. No li pots dir: «No exageris!» És una persona, té drets.” Part de la tasca que fa la seva unitat, explica, és treballar per evitar aquestes situacions i generar els canvis necessaris en el sistema. La seva opció, però, és privada, recordem-ho. “M’arriben pacients perquè potser m’han vist en una entrevista a la televisió, perquè potser l’endocrinòleg els ha parlat de les possibilitats que tenen. Ens arriben derivats d’altres professionals sanitaris.”
Una persona, una transició
“Tenen els mateixos desitjos que pot tenir qualsevol persona cisgènere.” De Prados insisteix: “Cada persona viu una transició, que pot ser amb hormones o sense, i pot incloure cirurgia. O no. La informació és poder; per tant, quan les persones van al metge i verbalitzen que s’identifiquen amb un gènere, han de saber que poden preservar la seva fertilitat abans de fer res, de la mateixa manera que també s’explica a les persones que s’han de sotmetre a teràpies contra el càncer, per exemple, i són casos en què la seva fertilitat es pot veure compromesa.” Han de saber, també, que si volen preservar la fertilitat quan estan fent un tractament hormonal, l’hauran d’aturar durant un temps. “El desig de maternitat i de realitzar un projecte de família és perfectament legítim.” Per si en quedaven dubtes. I hi torna: “Hi ha pocs professionals formats, però.”
Homes gestants
Si es parla en termes de fertilitat i de les expressions de tota mena de sexualitat, els pares gestants són tot un repte per al conjunt de la societat. Dissidència pura, encara avui. “Els homes gestants cada vegada són més i se’n fa notícia. Penseu, però, que hi ha de tot. Hi ha homes trans que són gais, n’hi ha que estan amb dones cisgènere... Tot canvia. Abans, pensar a ser mare soltera era una bogeria i ara és d’allò més normal. I cal fer-hi èmfasi: hi ha estudis que demostren que el fet de tenir pare o mare trans no té impacte en el desenvolupament d’un nen.”
En una parella formada per home trans i dona cis, ell pot ser gestant, i també pot donar ovòcits a la seva parella i d’aquesta manera tots dos participen, biològicament, de la nova vida. És una extrapolació del cas de les parelles de lesbianes en què totes dues volen participar de la fecundació. “«El fet d’estar-me hormonant significa que no ho puc deixar?» Sí que es pot. Per ser donant, potser serà suficient amb tres mesos; si es vol gestar, caldrà més temps. En aquest cas, es produirà una certa feminització.” Cal recordar que si el gestant s’ha fet una mastectomia, no hi ha possibilitat de revertir-la i no podrà alletar. En el cas de la dona trans, preservar la fertilitat és fàcil. Criopreservació de teixit testicular, criopreservació de mostra d’espermatozous... Per a una dona trans, ara com ara, participar a tenir un fill biològic només és possible en el context d’una parella de lesbianes o per maternitat subrogada, que a Espanya és il·legal.
Un abans i un després: Trànsit
El servei Trànsit és una manera d’acompanyar pionera que hi ha a Catalunya des del 2012. Hi ha unitats Trànsit a Badalona, Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, Reus, Sabadell i Terrassa. I hi ha tres hospitals vinculats a aquest servei ambulatori, els que estan en el programa de modificació corporal quirúrgica per a persones trans: l’hospital Clínic, l’hospital universitari de Bellvitge i l’hospital universitari Germans Trias i Pujol (Can Ruti). Trànsit disposa de metges, llevadores, infermeres... totes les professionals que puguin assegurar l’atenció a la salut trans. Al darrere hi ha la ginecòloga i activista Rosa Almirall. Hi ha estat al capdavant fins fa poc, que es va jubilar. Lina Mulero és la coordinadora de Trànsit. “Els nostres serveis estan connectats amb les unitats d’atenció a la salut sexual i reproductiva (Assir). Des d’aquesta primavera i per protocol, les persones trans tenen accés als serveis de preservació de gàmetes. Oferim la possibilitat de congelar òvuls o esperma, i és gratuït. Les persones que ja hagin fet un recorregut de tractament hormonal hauran d’aturar-lo i esperar que el cos, amb el temps que li calgui, reverteixi els efectes sobre la fertilitat. A Trànsit, hem acompanyat algunes persones que han tingut criatures i després han reprès el tractament hormonal amb normalitat.”
Cal posar-se les piles i no viure d’esquena a la realitat. Que la salut estigui protegida va més enllà de paternar o maternar. Què passa si una persona es canvia el nom en els documents i deixa d’aparèixer per al cribratge de càncer de mama? Cal assegurar-se que un home trans rebi l’atenció ginecològica que li pertoca, sempre. Per exemple, prevenció de patologies o cura de molèsties associades al fet de deixar de produir estrògens: sequedat vaginal, atròfia...
“Per venir al servei Trànsit no cal cap derivació. I és un oasi. Seria ideal que tots els professionals de la salut estiguessin formats, però mentre això no passa... Sí que s’està treballant per elaborar els continguts d’un curs que hauran de fer tots els professionals de la salut.” Parlem de les intervencions quirúrgiques, vaginoplàsties i mastectomies. A Can Ruti i a Bellvitge es fan unes 40 vaginoplàsties l’any en total; al Clínic, 15 vaginoplàsties i 15 mastectomies. “Lluitem perquè hi hagi més pressupost. Quinze mastectomies a l’any... Estem parlant que hi ha centenars de persones que necessiten intervencions. És complicat i fa que moltes acabin a la salut privada. Si hi ha molt patiment i cal estar set o vuit anys en una llista d’espera...”
De la mateixa manera que un home trans pot estar a gust amb les seves mames, n’hi ha que ho viuen amb molt dolor. D’això va Trànsit, d’acompanyar a transitar la sexualitat. “No hi ha un recorregut tancat: psiquiatre, hormones i cirurgia. Acompanyem les necessitats de cada persona. Al final és autodeterminació: cap professional de la salut et pot dir qui ets.”
LES FRASES
“La medicina, en general, és molt patriarcal, una entitat de poder i control social”
“M’han format les mateixes dones trans. La medicina, en general, és molt patriarcal. És una entitat de poder i control social. Anem avançant, sí, però costa.” Parla la doctora Rosa Almirall, ginecòloga, feminista i activista. Fundadora del servei Trànsit, d’acompanyament global de la salut trans. “Anem a pams; la malaltia és una, però el dolor és individual. Per tant, la majoria de coses que passen en els cossos de les persones no figuren en els llibres de medicina. Els cossos tenen mil maneres d’expressar-se.” És clar: vistes així les coses, el binarisme que diu que un home i una dona es defineixen d’una determinada manera, biològica, no té sentit. “La societat es resisteix al canvi.” Despatologitzar. La transsexualitat no és una malaltia mental. No és un defecte respecte a allò que és “correcte”, “normal”. “El servei Trànsit neix d’aquesta filosofia: les persones tenen dret a decidir sobre el seu cos i la seva vida. Fins als nassos que ens diguin histèriques o ens neguin l’avortament. Venim d’un model conservador. La societat evoluciona, però penseu com estàvem les dones fa cent anys respecte al dret a decidir si tenir fills...” Parla alt i clar: “La cura del que s’anomena vagina és molt nova i empoderadora, i la sexualitat és important, i el benestar és important, tot i que per a la medicina no ho siguin.” “Saps que no fa tants anys a les persones trans, abans de fer el tractament, se’ls demanava «experiència de vida»? Implicava exposar-te a l’espai públic durant tres mesos sent qui deies ser, en tots els àmbits, i, després, aportar declaracions de testimonis que corroboressin que eres tan i tan feliç i que, a més, havies participat en la vida comunitària!” Si això no és violència, crueltat...
L’Ian Alejandro i la Patri han format una família, amb dos bebès bessons. Aparentment, tot ben ordenat: papa, mama i nens. Però ells rebenten les costures d’un sistema que els queda petit. L’Ian és un home trans que va passar per una inseminació. Es van emparellar que ell ja estava embarassat de cinc mesos. Ha alletat les seves criatures i la Patri també ho ha pogut fer, tot i estar a la menopausa. Participa amb la seva veu allà on se’l reclama. “És necessari trobar-nos, i trobar referents, persones que hagin gestat, per donar visibilitat a una realitat amagada.” Les lleis a vegades prometen molt, però la realitat pot ser una altra. Parla del cas argentí: “De les lleis al que es veu socialment i de l’accés real que tenim a la salut... És molt difícil per a les persones trans, perquè segueix l’estigma, i la majoria de cops no es respecta la nostra identitat. Sí, anar al ginecòleg, a qualsevol lloc del món, per a un home trans és una situació de violència potencial. Cal visibilitzar per crear mons possibles, dir que existim els pares trans fa que d’altres es puguin adonar que hi ha la possibilitat. Jo vaig necessitar altres referents amb qui poder xerrar, i preguntar-los coses. El meu mirall han estat dos pares de l’Estat espanyol, Pol Galofre i Rubén Castro. Per a mi va ser necessari.” Els seus bebès tenen un any i mig. Per què gestar-los? “Tenia el desig de ser pare i buscava la manera de fer-ho. I vaig trobar que aquesta era l’opció que més em quadrava, ja que hi volia ser present des del moment zero.”
