Esquí de muntanya i fons, l’alternativa
Els sectors crítics amb els Jocs Olímpics al Pirineu hi veuen un model de desenvolupament més sostenible
Les infraestructures sobredimensionades i abandonades de l’estació d’esquí de la vall de Filià, a la vall Fosca, són un bon exemple d’allò que tant els defensors com els detractors de les olimpíades de neu no volen per al Pirineu. Vallfosca Interllacs havia de convertir-se, l’any 2008, en un dels principals centres d’esports d’hivern i de salut del sud del continent europeu, però la promotora madrilenya que el liderava va fer fallida. El resultat, encara avui dia, són estructures de formigó dels telecadires inacabades a mitja muntanya, trams de telecadires amb les columnes i els capçals instal·lats, àmplies esplanades per als aparcaments, una zona esportiva, un heliport i blocs d’edificis a mig fer i també d’acabats, però no ocupats, i esquelets de formigó –s’hi havien de construir un miler d’habitatges–. Tot en desús i en estat de degradació.
L’esquí de muntanya i l’esquí de fons atrauen, aquest últims anys, molts esquiadors, sobretot el primer, i els sectors més crítics amb els Jocs Olímpícs els posen d’exemple com a revulsiu econòmic de les zones pirinenques, en contraposició al model olímpic. Es tracta d’activitats pocs agressives amb el medi, ja que les instal·lacions que s’han de construir, on no n’hi ha, són mínimes i només cal marcar circuits enmig d’una natura privilegiada. L’Ajuntament de la Torre de Cabdella n’ha posat recentment en marxa, a la vall de Filià.
