“La lluita per les dones i pel barri ha estat una teràpia per a mi”

Ningú vol seguir les nostres passes. Les dones joves tenen altres problemes i altres prioritats.

Sí que en cal perquè encara hi ha casos de dones maltractades i a vegades ni elles mateixes es deixen ajudar. Per l’associació n’havien passat moltes que a l’hora de la veritat no ho denunciaven, tot i que cada cop és un problema amb més visibilitat. Abans tenien més por perquè moltes havien de conviure amb l’agressor, que era també el pare dels seus fills.

Abans només podíem parlar entre nosaltres. Des de l’associació vam intentar buscar psicòlogues i sexòlogues per poder -nos assessorar i parlar de tot, quan d’algunes coses no se’n parlava.

Del tot, no. Jo crec que s’ha d’escoltar tothom. Aquí havíem donat suport a homes maltractats. Recordo que vam haver de defensar un home, i no va agradar a tothom, però era de justícia. Era un home separat malalt amb fills al seu càrrec que va estar a punt de ser desnonat. Sempre he mirat de defensar allò que era just, no m’he encasellat només amb els problemes de les dones. El més important per mi era que els fills no patissin. Tot i això, està clar que moren massa dones per culpa de la violència. Calen canvis a la llei per evitar que les dones sempre rebin les pitjors conseqüències. No pot ser que un home mati una dona i que al cap de dos anys torni a estar al carrer.

Sí, anys enrere les dones érem més submises, moltes crèiem que un matrimoni era per a tota la vida. Assumíem que ens havíem de quedar a casa amb els fills i no ho qüestionàvem.

Sí, la meva filla va ser la primera del barri que es va divorciar. Ella només tenia divuit anys i ja era mare. Vaig decidir lluitar per ella i per moltes altres en la mateixa situació, que en aquell moment era molt mal vista. Lluitava per elles però m’havia de fer càrrec dels meus fills i de la meva neta. Vaig ser l’àvia més jove de Santa Coloma.

La lluita ja havia començat molts any enrere, durant el franquisme, quan vam arribar al barri. Érem dones les que lluitàvem per millorar les condicions i vam legalitzar l’associació per aconseguir un advocat i una psicòloga per ajudar les dones en procés de separació. Ens trobàvem que moltes tenien por de la reacció del marit, però amb la llei del divorci teníem una eina per defensar-les.

Sí, jo sempre portava un xiulet i quan feia falta sortia xiulant per aplegar totes les dones. M’he ficat en totes les mobilitzacions per poder ajudar el meu barri.

Lluís Hernández va ser el primer que vaig conèixer. Mai m’ha importat el color polític, sempre he buscat que escoltessin les nostres reivindicacions i ens ajudessin. L’alcaldessa Manuela de Madre em deia la Thatcher i, si no, la Teresa de Calcuta perquè sempre estava demanant, però és que hi havia molt per fer. Quan vaig arribar, la Guinardera era un suburbi a dalt d’un turó amb pisos a mig fer i poca cosa més. No hi havia escoles, ni autobusos, ni parcs infantils i els carrers estaven a mitges. La lluita la vam començar durant el franquisme i, quan sortíem a protestar, la cosa acabava en corredisses però no ens tiraven enrere. Els nostres marits treballaven tot el dia i les dones sortíem al carrer a reivindicar millores per al barri.

La lluita m’ha ajudat a sortir del pou, a no sentir-me ofegada a casa. Quan arribava el meu marit a casa veia que tot estava correcte, els fills ben cuidats i jo feliç i no s’hi oposava. La lluita per les dones i pel barri ha estat una teràpia per a mi.

Són una forma de discriminar les dones que ens vam quedar a casa a càrrec dels fills. Jo l’única pensió que tinc és la de viudetat perquè abans de casar-me no vaig cotitzar prou ni per cobrar el mínim. Vaig començar a treballar amb deu anys però em vaig casar molt jove i el meu marit no em va deixar continuar treballant. Moltes vídues s’han hagut de posar a fer feines per arribar a final de mes i ara algunes han de donar de menjar als fills i als nets amb la pensió.

N’hi ha tants... alguns de dolents però molts de bons. Em quedo amb tot el que hem fet al grup de dones i tot el que hem pogut fer per ajudar-les.