Entra la llum de neu

1. «Feixuga damunt teu. La cara cerca/ un encaix al teu coll, i va parlant./ Entra la llum de neu, i tu recordes / quin fred teníeu. Ella et va contant / coses i coses, i escoltes i oblides, / com si et contés un somni.» És un fragment del poema Neu, de Gabriel Ferrater: és on va volar primer el meu cap quan les volves cotoneres van començar a caure dilluns passat a mig matí a Barcelona. La neu com un estadi emocional, també. No sabíem, encara, que seria també un estadi físic que modificaria durant un dia la vida a la Ciutat Comtal, i gairebé una setmana la d'altres poblacions de Catalunya. Quan van caure els primers flocs, però, les finestres s'esquitxaven de cares curioses i somrients: impossible de saber que al darrere s'hi amagaven el desastre i la ironia. Barcelona 2022 es va avançar.

2. Ja és migdia i fa estona que neva, però les cares a totes les finestres contemplant el miracle, la il·lusió de la gent que roman intacta, revelen la veritat en realitat tan trista: que pocs dilluns amaguen sorpreses i regals. També un s'imagina l'alegria dels alumnes a les escoles, i gairebé ja sents els llibres com es tanquen, com surten els nens als patis a tocar la neu sense sentir el fred. L'altra cara de la moneda són els pares, que comencen a fer-se al càrrec que la cosa es complica i, neguitosos, intenten arribar al rescat. Si es mira fredament, no hi ha perill, però als pares, és clar, no els agraden aquestes sorpreses de dilluns amb els fills tan lluny.

3. És primera hora de la tarda i veure nevar ja no il·lusiona: tan ràpidament, que un s'acostuma a la novetat. Ara la poesia del paisatge nevat deixa lloc a la prosa: els pares retinguts a les rondes aturades entenen que la cosa va per llarg, i es relaxen: a l'escola els nens estan prou bé, no hi ha ombra de perill. Escolten la ràdio, miren per la finestra, es relacionen amb els companys que viuen la tragèdia en cotxes veïns. Impossible no pensar en aquell relat de Cortázar, Autopista del sur, en què hi ha un embús colossal per entrar a París, el trànsit aturat durant hores, dies: la gent comença a sortir dels vehicles i a crear societats embrionàries, s'organitza per anar a buscar aigua i menjar, i per tenir cura dels nens.

4. Ben entrada la tarda, caminar per Barcelona és sentir el brogit de la societat dels mutants que viuen sota terra i volen agafar el metro o els ferrocarrils. Alguns tornen sempre així, a casa. D'altres han hagut d'aparcar el cotxe de qualsevol manera perquè encara neva i la ciutat és una pista d'esquí. Vehicles particulars, autocars escolars, fins i tot taxis abandonats al carrer, entravessats a l'asfalt. Des de la superfície, tot caminant, se sent el batec soterrat de milers de persones a les artèries de la ciutat volent tornar a casa. El ferrocarril dóna avisos falsos: hi ha una avaria, el servei es restablirà a les vuit. No, a les deu. No, a les dotze. La gent pica als vidres, s'empeny, perd la calma. La tensió arterial de Barcelona augmenta.

5. Són quarts d'onze de la nit i ja sembla l'endemà. La ciutat està deserta: només uns nois graven un vídeo mentre escriuen «Barcelona 2022» i juguen al cúrling en un pas de vianants. Després el penjaran a Youtube i tothom celebrarà la seva pensada. Cotxes enfilats a les voreres, arbres tombats sobre cotxes entravessats a les voreres, glaç i neu i foscor. Els llums circulars blau glaç orbiten sobre els cotxes dels Mossos. Un home fa fúting. Sortir és com treure el cap l'endemà d'un desastre nuclear. Potser ja és això: sobreviure per entendre què ha canviat, i què roman.