Intangibles i pedres

Viure entre jardins és el nom del quart i últim debat del cicle Per un Nou Vell, el procés participatiu de l’Ajuntament de Girona per definir un pla d’usos sobre els equipaments buits al Barri Vell. Moderada per l’arquitecta Itziar González, la xerrada de dijous a la seu del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) a Girona va servir per parlar de pedres, de plantes i dels patis (vistos o intuïts) del carrer de la Força.

En l’acte, presentat per Sílvia Musquera (COAC) i organitzat també per la UdG, van aflorar descripcions, percepcions i realitats sobre el Barri Vell. Les cinc ponents en són veïnes i parlaven amb coneixement de causa. Les arquitectes Bet Capdeferro, Laia Escribà i Olga Muñoz, la dissenyadora gràfica i d’interiors Cristina Masferrer i la historiadora de l’art, catedràtica de la UdG i poeta Pepa Balsach van exposar la seva experiència i van demanar que es puguin obrir “noves activitats, però sense perdre l’essència de ciutat impenetrable”, va argumentar Capdeferro.

“He estat envoltada d’edificis buits tota la vida”, va admetre Muñoz, nascuda “als marges del Barri Vell” [a prop del Modern]. L’arquitecta va fer la distinció entre jardins i patis. “El pati és una habitació més de la casa, i els veïns també en poden gaudir”. Muñoz va deixar caure la proposta que el barri tingui una biblioteca i va mostrar imatges del pati del convent de les clarisses, buit des de fa anys.

Es va parlar de patis, de pedres i de jardins en majúscules: el de la Francesa, els dels Alemanys i el de l’Àngel. Balsach va queixar-se que no pugui anar a passejar o a llegir, tranquil·lament, als jardins de la Francesa; hi ha brutícia i hi falta un vàter, va dir.

La part més emotiva la va aportar Masferrer. Va parlar del barri “d’atmosfera diferent”, d’“intangibles”; de com viure “entre pedres, entre patrimoni, entre llegendes” condiciona el caràcter. La dissenyadora va fer esment del repic de les campanes de la catedral, de les glicines, dels xiprers, dels estornells... Capdeferro s’hi va afegir i va parlar d’una “identitat d’atmosfera i d’espai”, tant al Barri Vell com a la Devesa. “La Devesa és una catedral d’arbres, una illa de frescor, una infraestructura essencial per a la supervivència climàtica [de la ciutat]”, va assenyalar l’arquitecta.

D’esquitllentes van sortir més qüestions (o més reivindicacions): l’excessiva voluntat d’ampliar el nombre d’espais expositors per Temps de Flors (amb el dilema de si s’ha de prioritzar la quantitat o la qualitat) o la reivindicació de l’antic Festival de Músiques Religioses i del Món.

Masferrer vol que al Barri Vell hi visqui gent, residents o llogaters. Més d’una de les ponents va demanar la intervenció municipal “per controlar [la situació] perquè, si no, se’ns escaparà de les mans”, va dir Escribà, que havia associat el turisme amb “les espècies invasores que podrien trencar l’ecosistema”. “I un cop s’ha trencat l’ecosistema, és molt difícil de reconstituir.” Al final, va haver-hi intervenció d’alguns dels assistents amb ganes de participar en la discussió i d’altres que no tenien pensat fer-ho.