Societat

JOAN BOADA-GRAU

CATEDRÀTIC DE PSICOLOGIA

“Si no t’adaptes a l’entorn laboral, has de marxar”

Quan la ciutadania parla d’estrès, en parla de forma pejorativa, i plantejar-ho en aquests termes és incorrecte
Sentir-se afectat per haver d’anar a treballar no és un tema d’estrès laboral

Un estudi dut a terme per un equip investigador de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) ha fet avenços per revelar els factors que provoquen la síndrome d’esgotament professional. El que en anglès es coneix com a burnout, i que popularment s’anomena estar cremat, comporta un problema de salut laboral i esdevé un risc potencial, sobretot a l’hora de dur a terme determinades activitats professionals. El sector del transport és un dels més amenaçats, segons l’estudi liderat pel catedràtic de psicologia de la URV Joan Boada-Grau, la psicòloga i investigadora Patrícia Tàpia-Caballero, i les professores María José Serrano Fernández i Maria Boada Cuerva.

En el seu estudi han arribat a la conclusió que treballar estressa. No és un descobriment gaire revolucionari, no li sembla?
Doncs no és cap obvietat.
Li ho dic perquè, per regla general, treballar s’associa amb neguits, preocupacions i amb anar de bòlit.
Quan la ciutadania parla d’estrès, en parla de forma pejorativa, i plantejar-ho en aquests termes és incorrecte. Perquè el concepte estrès té dues subcategories. Hi ha el distrès, que sí que és nociu i perjudicial per a la salut, però també hi ha un estrès positiu, que és aquell que sentim quan percebem les demandes laborals com un repte i una motivació. Per tant, quan vas a una feina content perquè t’agrada allò que fas i t’hi sents valorat, tens estrès, però és un estrès positiu.
Que la feina no agradi ni motivi és un problema, cert, perquè toca fer-la cada dia.
Quan vas a la feina pressionat i sense motivació, llavors és quan apareix el distrès.
No li sembla que, com passa amb tantes altres coses, el començament d’una feina pot ser molt atractiu i engrescador però, amb el temps, atipa i cansa? El distrès acaba sent inevitable?
Jo crec que no. En realitat, depèn més de quines són les condicions laborals del treballador i de les expectatives o dels valors que tingui. Estic convençut que la il·lusió en el treball és independent de la carrera professional, de si aquesta carrera és més o menys llarga. Podem trobar una persona jove que s’hauria de menjar la vida i no té gens de ganes de menjar-se res i, en canvi, tots sabem de gent de 70 anys que mostra una actitud molt vital i entusiasta.
Ja ho diuen, que l’edat és una cosa relativa.
Hi ha molts conceptes d’edat: edat cronològica, edat mental i edat biològica.
Edat biològica? Aquesta com es calcula?
A partir d’una sèrie de paràmetres, s’estudia la fisiologia del cos d’una persona. El resultat pot coincidir amb l’edat cronològica que té aquella persona o revelar que, biològicament, és més jove o més vella. Per entendre’ns, no és el mateix una persona de 60 anys fumadora, bevedora i que no s’hagi cuidat mai que una altra persona de la mateixa edat i que sí que es cuidi.
O sigui, sentir-se sobrepassat per la feina, estar cremat, té més a veure amb una qüestió personal que no pas amb el perfil de determinades categories laborals?
El factor personal és important, això és clar. Però, des de la perspectiva més genèrica de l’estrès laboral, sigui estrès del bo o del dolent, hi ha tres nivells d’anàlisi. I si no ens fixem en tots tres paràmetres, agafarem el treballador com a cap de turc de la síndrome d’esgotament professional. Cal tenir una perspectiva més àmplia, cal atendre els tres nivells d’anàlisi.
I quins són aquests tres nivells?
L’organitzacional, el d’unitat de treball i el personal. A nivell d’organització, per exemple, cal fixar-se en quina cultura de seguretat laboral hi ha a l’empresa. Observar si, més enllà de la prevenció de riscos, l’empresa aposta per una cultura de seguretat. Hi ha empreses del sector de la producció d’energia o del sector petroquímic que tenen uns nivells de seguretat molt alts, que fins i tot superen els llindars exigits per la llei. En canvi, hi ha altres empreses que això no ho fan. I no posaré cap sector com a exemple, per no fer enfadar a ningú.
El nivell d’unitat de treball?
En aquest cas, ens fixem en quin és l’estil de lideratge que hi ha a l’empresa, en com es gestionen les relacions en l’entorn laboral. Mirem si s’empodera els treballadors, per exemple. El clima laboral que hi ha en una unitat de treball pot repercutir negativament en el treballador, generar-li estrès del dolent.
I quan fa referència al nivell de la perspectiva personal del treballador, a què es refereix?
Ens dediquem a mirar quins recursos té al seu abast el treballador, si és una persona formada o no, si sap desconnectar o si pot estar passant per un sotrac personal. Hi ha una colla de detalls en què podem posar el focus. Per exemple, si fa ioga o meditació, és a dir, si pren precaucions per no estressar-se. O si està passant un procés de separació, si té alguna malaltia, o si té algú proper que estigui malalt o que depengui d’ell. Si aconseguim tenir un mapa més global, la síndrome de burnout la podrem tenir més analitzada, afinar més.
La feina que se li mana fer a un treballador o el lloc de treball on s’està destinat són factors que tenen capacitat per arribar a alterar la salut mental d’una persona?
Si el treballador no percep una sobrecàrrega quan va a treballar, la seva ocupació, sigui quina sigui, no hauria d’afectar-lo.
Doncs vol dir que no és generalitzat que els diumenges a la tarda o els dies de finals de vacances la gent estigui més abatuda i irritable?
És que hi ha diferents components que entren en joc. Dependrà de si fas una feina que sigui vocacional o no, de si estàs content fent-la, de si la feina compleix o no les expectatives que hi tenies dipositades o, també, de si estàs bé amb els companys. Sentir-se afectat per haver d’anar a treballar no és només un tema d’estrès laboral. Fa uns dies parlava amb una persona de més de 50 anys que fa de policia. Em deia que, abans, les persones que entraven a la policia ho feien per vocació i que, en canvi, avui en dia això ja no passa. Quan trobes una feina que és la teva vida, les coses es fan millor, amb més ganes. Si es treballa sense vocació, el compromís és menor. I he posat l’exemple del que em deia aquest policia, però aquests valors culturals del treball són aplicables a qualsevol àmbit.
Amb una acusada precarietat laboral i uns registres altíssims d’atur juvenil, exigir vocació per treballar de segons què pot ser que no acabi d’encaixar?
La meva anàlisi intenta ser una anàlisi objectiva del que està passant. Jo no entro a valorar si una persona fa una feina per vocació o no. Només poso de manifest que les conseqüències per a cada cas són diferents. Insisteixo que no entro en els motius, entro en les conseqüències. A més, també hi ha un altre element central: venim d’una generació, la dels baby-boomers, que vivia per treballar, i ara molts joves treballen per poder viure. Des d’una empresa m’explicaven que tenen un equip d’enginyers que estan considerats treballadors amb responsabilitats, dins de l’organigrama. Doncs quan se’n van cap a casa aquests enginyers apaguen el telèfon mòbil. La conseqüència és que si apareix algun problema a la seva unitat de treball no poden trobar l’enginyer responsable. I són responsables que cobren plusos de disponibilitat. Amb això vull dir que si treballo per viure el meu compromís és menor. En canvi, si visc per treballar, tinc una pressió afegida. I no estic dient que és millor una generació que l’altra, només dic el que és evident que passa.
L’estudi que han fet se centra, sobretot, en la síndrome d’esgotament professional que tenen els camioners. Per què han triat aquest sector?
Primer, perquè la Unió Europea identifica aquest sector com a clau. Hi ha detectada una problemàtica social important. Des del punt de vista de la salut és un treball molt sedentari, que pot propiciar hiperglucèmia, estrès i altres mals que no surten al nostre estudi, però que hi són, com per exemple els trastorns musculoesquelètics. En el fons, és un sector que representa un nínxol important d’investigació. És una feina amb unes peculiaritats concretes, i la prova és que les empreses de transport comencen a tenir problemes per trobar conductors.
Estrès, problemes musculars i llargues jornades laborals. Vol dir que és excepcional? Penso, per exemple, en els treballadors de residències de la gent gran.
Sí, segurament. Però nosaltres ens vam centrar en el món del transport per carretera.
Com es desenvolupa el seu estudi?
Hem entrevistat més de mig miler de treballadors del sector del transport de tot l’Estat espanyol. Taxistes, treballadors de les ambulàncies, camioners, etc. Els resultats mostren que els treballadors d’aquest sector que tracten diàriament amb persones són els que poden patir més aquesta síndrome del cremat i cometre errors durant la conducció. Tenen més risc de tenir accidents.
Tots els conductors amb qui han parlat presenten característiques comunes?
La mostra és bastant homogènia, i hi ha més homes que dones. És un sector masculinitzat. A partir de l’estudi hem dissenyat una escala pròpia per detectar la fatiga dels conductors.
I, segons la taula, quins indicis fan preveure que es té la síndrome d’esgotament professional?
La fatiga física és un primer indici. La somnolència, també. Igual com la pèrdua de rendiment i la manca de motivació.
I aquests no són símptomes extrapolables a qualsevol sector professional?
Nosaltres ho hem comprovat en el sector del transport. La ciència no és només sentit comú, és comprovació. Tu pots dir que et sembla que la gent jove de 18 a 25 anys fa més infraccions al volant que la gent que passa dels 50. Això és una hipòtesi, però has de veure si amb dades es compleix o no. La ciència serveix per comprovar hipòtesis.
I si algú li respon que treballar ha cansat a tothom, de tota la vida, i que això de la síndrome d’esgotament professional és una ximpleria moderna, què li diu?
Doncs que tenim un estudi que diu que això no és cap ximpleria, perquè hi ha efectes empíricament comprovats. De fet, l’OMS l’any passat va reconèixer que el burnout és una malaltia.
Deixar de treballar no sol ser una opció; per tant, què es pot fer quan se senten els símptomes?
Ja he explicat que hi ha tres nivells diferents als quals cal parar atenció. En general, a la vida hi ha coses que tot sol no les pots arreglar. Superar el burnout no depèn només del treballador, depèn de la unitat de treball i de l’organització.
Si algú té la síndrome, què li recomanaria? Estudiar per a unes oposicions i canviar de feina?
Això ja és una decisió personal. Darwin ja va dir que qui no s’adapta, mor o emigra. Si ets en un entorn laboral on no t’adaptes, has de marxar.

La pandèmia empitjora l’escenari

La síndrome de l’esgotament professional, a més de repercutir negativament en el rendiment laboral, tal com adverteix l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball, també incrementa el risc d’accidents. Aquesta situació ha empitjorat durant la pandèmia per coronavirus, ja que el nombre de morts en camions de més de 3.500 quilos s’ha multiplicat per 2,4 respecte de la mitjana dels últims cinc anys, segons l’estudi Problemes, riscos i accidents en el transport professional relacionats amb Covid-19, elaborat per Fesvial i la Universitat de València.

El burnout aflora “quan l’estrès es manté en el temps i això porta la persona a un estat d’esgotament”, assenyala la psicòloga i investigadora Patrícia Tàpia-Caballero, professora associada del departament de psicologia de la URV i professora col·laboradora del màster en recursos humans en els estudis d’economia i empresa de la UOC.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Defensor del Pacient adverteix que 141.164 persones esperen una operació a Catalunya

Barcelona

La pandèmia no afluixa

Barcelona

Tornen els Tres Tombs, adaptats a les restriccions pandèmiques

barcelona
Llengua

“M’agrades. Ens seguim?”

BARCELONA
DAVID MASCORT
ALCALDE DE VILABLAREIX

“L’objectiu és que la gent hi faci vida plena”

VILABLAREIX
Societat

Gol de Fatou Kanteh!

PORQUERES / HUELVA

Malestar a les farmàcies pels cribratges als alumnes

Barcelona

Sant Feliu recupera la reforma de la placeta del Nord

SANT FELIU DE GUÍXOLS

Tales necessàries i conflictives per prevenir focs, a la Selva

Santa Coloma de Farners