“M’agradaria recuperar les rutes de les trementinaires”

Eren dones que anaven pel món, amb la natura a la butxaca i caminant per tot Catalunya. Eren sàvies i valentes. Van aparèixer quan el jovent marxava dels pobles i tot es va empobrir. I elles van dir: hem de fer alguna cosa. Marxaven dos mesos a peu muntanya amunt buscant herbes per curar a la gent. És un ofici femení que ha passat d’una generació a una altra, però crec que mai no se’ls ha donat un reconeixement.

Perquè, de sobte, em vaig trobar amb 50 anys sense feina i al SEPE em van dir que ja no tornaria a entrar en el món laboral. En aquell moment, vaig pensar: “Neus, o te’n surts per tu, o no te’n surts. Busca’t la vida com sigui.” Llavors, vaig trobar les trementinaires i vaig saber què era el que volia fer: guarir i ajudar la gent.

Sí, el primer viatge el vaig fer als 53 anys i l’últim, fa unes setmanes, que vaig anar al costat del Cadí. Normalment, no m’acompanya ningú, però la veritat és que tampoc em sento sola. És el que he escollit. Com em puc sentir sola, allà al mig amb tota aquella natura? Hi ha gent que està acompanyada i està més sola; jo almenys em tinc a mi mateixa.

Sí. M’agradaria recuperar les rutes de les trementinaires i fer un reportatge de l’experiència per deixar constància de qui eren. Però s’han perdut molts dels camins que feien, i jo sola no tinc més armes. Necessitaria alguna entitat o associació que s’impliqués.

Moltes coses bones. M’ha aportat benestar i tranquil·litat. Hi ha hagut un abans i un després en mi. Crec que, a vegades, tocar fons és com un impuls: et pots quedar allà al terra o també pots sortir disparat, que és el que m’ha passat.

Malament. Ara, només som tres trementinaires en tot Catalunya. Hauria de canviar molt la situació. Però no m’agrada el futur. Faré 65 anys i penso que l’últim tram de la vida és per gaudir, i el que hagi de venir ja vindrà.