Adéu a la carn

És carnestoltes i per això costarà fer lloc a la reflexió que omplirà les festes de sentit. I estarà bé que així sigui, perquè aquestes dates no van ser creades per a la reflexió, ni la solemnitat, ans al contrari: existeixen per deixar-se anar, per omplir el temps de banalitats ben frívoles. La paraula ve del llatí carnivale: carni, de carn; i vale, que és l'antiga forma per dir adéu. Adéu, doncs, a la carn, abans del dimecres de cendra, inici de la quaresma cristiana: recolliment i dejú per recordar els quaranta dies de Jesús vagant pel desert, temptat reiteradament pel diable en múltiples formes. Però el poble, històricament mogut per passions animals, va trobar la manera de compensar la cotilla secular amb alegria pagana: abans de començar el temps d'introspecció, de reflexió íntima acompanyant la meditació de l'home que va venir al món a redimir-nos, deixem-nos anar, expressem-nos al món com més ens agradi i oblidem per uns dies el via crucis que és la vida.

Avui la quaresma s'ha deixat gairebé morir, o viu només com una excentricitat del passat, mentre que el carnestoltes se segueix celebrant perquè la vida, ben mirat, segueix sent un via crucis que ens imposa massa vegades una mirada greu. Per això carnestoltes ha passat el sedàs del temps. És més: quanta més agressivitat empra la crisi, quanta més misèria i atur, quantes més preocupacions, més ens cal a tots la desinhibició que aporta la màscara. Moltes coses s'han dit ja sobre la veritat que amaga posar-se una màscara exterior per poder finalment desemmascarar qui som realment, però no està de més recordar les dues opinions respecte a això: una, que el món seria molt millor si la societat ens permetés ser qui som tot l'any, sense necessitat de disfressar-nos. L'altra, que aquesta idea és d'anarquistes tranuitats, i que l'anarquia és un model social de llibertins que ens aboca al fracàs i a la renúncia a tot allò que ens fa homes, i no bèsties.

De tota manera és clar que Barcelona intenta no ser una ciutat anarquista; per això, davant del caos del carnestoltes, organitza una rua que condueixi el caos a un ordre relatiu. Aquesta rua es va celebrar dissabte al vespre i va recórrer una part del Paral·lel, concretament des del jardí de les Tres Xemeneies fins al carrer Tamarit. L'Ajuntament de la ciutat va aprofitar l'ocasió per promocionar la recent reobertura d'El Molino, amb una mostra d'un dels espectacles que està en cartell, amb vedets de la talla de Merche Mar. Tot seguit, van desfilar les 35 comparses (unes dues mil cinc-centes persones), amb vestits espectaculars, músiques d'arreu (molta presència del folklore sud-americà, per exemple) i coreografies de difícil execució sobretot pel poc espai de què disposaven els ballarins. Cinc fileres d'espectadors (entre els quals hi havia una taula parada, una dutxa, un plàtan, un Gaddafi i un Silvio Berlusconi acompanyat de dues nenes amb trenes col·legials) s'abraonaven sobre els desfilants animant i ballant.

Un exemple de comparsa vital, ben organitzada i molt sentida va ser la de l'escola de dansa i música Elisenda Tarragó, una habitual en aquesta desfilada. Es tracta de l'única escola que hi va participar (la resta eren associacions veïnals o de barri), i per aquest any, molt encertadament, havien creat un espectacle titulat ¡Visca el Paral·lel!, un homenatge al gènere de la revista: 95 alumnes a partir de 10 anys formats en rengleres de moviments en blau i fúcsia recordant que un dia, fa temps, el Paral·lel va ser l'etern carnestoltes d'una ciutat solemne.