Podríem respirar?

És una interrogació que no demana cap resposta. En realitat sabem que no tindrà cap resposta. Els esdeveniments se succeeixen, greus, trists, sovint espantosos, i nosaltres tenim la impressió de no poder respirar, de no tenir el temps de reflexionar. És veritat que els qui tenen la pretensió de governar-nos, amb llurs hesitacions, llurs decisions contradictòries, no ens ajuden gaire. I malgrat ells, malgrat els problemes que sovint, ho repeteixo, vénen de llurs silencis, de llurs hesitacions com ho deia, jamai, em sembla, hem tingut una proximitat tan important amb els que sofreixen. Amb la utilització de la primera persona del plural, penso doncs en nosaltres, la gent senzilla, qualsevol sigui la seva definició. I com no pensar en la gent de les voreres del Mediterrani. Jamai, em sembla, els lligams foren múltiples i vius entre nosaltres, catalans, francesos, italians, portuguesos i els magribins, els sirians, els libis i tots els qui no tenen justament el temps de respirar. Hem vist manifestar joves, vells, advocats, professors, obrers, estudiants, homes, dones. Els hem vist primer protestar contra la vida difícil, els preus massa elevats i després, nova etapa, contra la policia, contra l'exèrcit, i després contra la violència, contra la guerra que els imposen, la mort que els rodeja, la terrible crueltat que els governa.

I amb tot això els altres governs, els del món que voldria anomenar-se civilitzat, callen, o quasi. O llavors sembla que no volen mirar la realitat, que volen amb frases anomenades diplomàtiques que són en realitat buides, amagar aquesta trista, terrible inacceptable realitat de sofriment. On és l'afirmació clamorosa de Sarkozy –i dels altres– a propòsit de la Unió pel Mediterrani? És veritat que fou un concepte del 2008 i que, pels polítics, quatre anys donen el temps, sense vergonya, de canviar moltes vegades d'idea i, el que és molt més greu, de passar d'una afirmació al seu contrari. Entre els hesitants, els que no poden donar una decisió clara, malgrat que pot ser discutible, s'ha també de parlar del paper del que De Gaulle anomenava “le machin”, “el trasto”, és a dir l'ONU. Tenim tots a la memòria la visió de les Assemblees dites Generals, convocades per prendre decisions importants, reunions inútils car d'avança es coneix la decisió: un comunicat buit de sentit per “respectar” les diferents opinions. I encara més fort, segons l'orientació se sap que tal o tal país –vull parlar dels pocs que tenen aquesta possibilitat– vetaran qualsevol decisió. Ja que se coneix el resultat a l'avança, per què perdre el temps i també el diner a convocar aquestes grans misses inútils?

De tota manera perquè l'aproximació de tots aquests països del Mediterrani sigui possible, l'única cosa a fer és preparar un diàleg directe entre totes les bones voluntats, per exemple a nivell d'associacions, i sobretot apartant l'immobilisme del règims i de llurs polítics que per la corrupció, el trucatge de les eleccions, l'apropiació de les riqueses no preparen sinó el desastre amb la primera etapa que és sovint la reacció violenta, la mort sembrada a pertot arreu. El diàleg amb els dirigents –quan n'hi hagi de “presentables”– ha d'existir, però és necessari tenir, al mateix temps, un diàleg directe amb els pobles.

Encara una utopia? Sí i no. Probablement, sense cap dubte en realitat, les coses són més fàcils de dir –o escriure– que de fer. Però si volem avançar, respirar una mica, les coses com a primera etapa, s'han de dir, d'escriure amb urgència. Cosa feta de part meva. Per passar del dir al fer haurem d'esperar, de fer com els de Tunísia, d'Egipte, que han lluitat i obtingut un èxit que cal ara vigilar perquè no es perdi. O llavors tindrem d'esperar, de mirar en silenci les tristes matances de Líbia, Síria o d'altres llocs. Un primer acte que es podria fer és pensar –i és totalment legal ja que existeix una estructura–, a un procés internacional per a tots els dictadors, per a tots els qui tenen les mans plenes de sang, o que senzillament, han suprimit la lliberat dels altres. Han suprimit la llibertat. Només.