Societat

la contra

El paradís degradat

«És una llàstima que sempre que ens vénen al cap solucions fàcils i dràstiques no tinguem la precaució d'interrogar-nos sobre la dimensió humana dels problemes, i de les certeses»

Segurament, ara mateix, hi ha moltes més possibilitats que els antropòlegs es cruspeixin els antropòfags que no a la inversa. Per la mateixa raó que l'entusiasme del viatger i la nostra llegendària traça pels negocis acaba sempre imposant l'adotzenament turístic i destruint la possibilitat individual del viatge. No tenim remei, som de mena matussera i quan descobrim un paradís ja inoculem el corc que finalment l'esfondrarà. A Barcelona, que fins fa poc era una ciutat encantada d'haver-se conegut, aquest estiu s'han dedicat a maleir els invasors descamisats de bragueta i bufeta fluixa que sembla que s'han apoderat de l'espai públic. Ha estat, per cert, un episodi curiós comprovar les campanyes d'alguns diaris per foragitar dels carrers les mateixes ofertes carnals que acullen a les seves pàgines. Algú sap qui governa l'agenda informativa? Qui decideix quan cal situar la lupa dels mitjans sobre determinats aspectes de la nostra realitat?

Paranoics com ens tenen, és quasi inevitable imaginar intencionalitats polítiques i batalles que els electors (practicants o no) no hem de conèixer. Sigui com sigui, ha estat impressionant veure que alguns redactors, en ple vertigen, es dedicaven a animar les expulsions de les immigrants indocumentades, oblidant que a qui cal fer la vida difícil no és a les prostitutes sinó als proxenetes. Però ja se sap que als indrets on l'estat és menys present corregint les desigualtats i mitigant les misèries, després s'espera que comparegui vigorós amb porra i uniforme. I és una llàstima que sempre que ens vénen al cap solucions fàcils i dràstiques no tinguem la precaució d'interrogar-nos sobre la dimensió humana dels problemes, i de les certeses.

El tema de la crònica, però, no és el cinisme, ni la hipocresia, sinó els renecs que encara ressonen a la capital després que una marea de turistes desinhibits i de tendències vandàliques hagin animat les caixes però també degradat la ciutat i lesionat la qualitat de vida dels indígenes. Morirem d'èxit! Aquest model està descontrolat! Són arguments que han sovintejat en veus i plomes que no es distingeixen precisament per ser capdavanters en allò de la sostenibilitat, ni per ser partidaris de les cotilles quan es tracta del negoci. No sé si ho podem considerar una caiguda del cavall o una revelació miraculosa. Alguns dels que denunciaven la cultura del no ara n'esdevenen partidaris. «No al meu pati», exclamen molts dels que mai havien entès les reticències a les autovies que des d'altres territoris es consideren desmesurades, ni l'oposició a la MAT, ni a determinats creixements especulatius que condicionen la qualitat de vida.

«La ciutat està saturada!», afirmen els que mai s'havien preocupat pels sacrificis individuals en benefici d'un hipotètic i dubtós profit col·lectiu, els que sempre han titllat de cavernícola qualsevol que rebutgi la ininterrompuda construcció de paradisos plastificats on homes i hisendes estan al servei del turista.

Si a Barcelona enyoren la Barcelona d'abans, què deuen enyorar a l'Empordà? O en tants pobles del litoral? Ja sé que ara toca atribuir tots els mals al progressisme, però la causa és realment la permissivitat? No ve de més lluny, això? Des de quan els convoquem a les laxituds i a les alegries d'un sud idíl·lic? Des de quan construïm els establiments i fixem els horaris que l'han de recrear? Aquest ha estat sempre el model turístic i econòmic; a Barcelona ho han descobert aquest estiu, però ja fa temps que es veuen empordanesos amb samarretes on es llegeix: «no anem pas bé».



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.