Memòria de barris

Poques zones de Reus tenen, avui per avui, una tipologia social i urbanística més diversa que el districte V de Reus (barris Fortuny, Juroca, Montserrat, urbanització Muixí i parcel·les Casas). En aquest àmbit geogràfic de la capital del Baix Camp s'hi agrupen els antics habitatges del Patronato Municipal de la Vivienda franquista, impersonals, i grandiosos blocs de l'últim desenvolupisme espanyol, habitatges humils d'autoconstrucció al costat d'urbanitzacions filles del boom immobiliari recent. Però el passat d'aquesta zona de la ciutat està marcat per l'emigració, la parcel·lació d'antics masos i l'autoconstrucció d'habitatges de famílies senceres, un passat que els nous residents de la zona no sempre tenen present i que, de vegades, encara margina els habitants de tota la vida.

Amb l'objectiu que la memòria d'aquests barris no es perdés, la veïna de la urbanització Muixí, Pepita Roig, feia temps que intentava que s'endegués un projecte per explicar la formació d'aquests barris reusencs i la vida que s'hi feia fa unes dècades. Fruit, en part, de la insistència de Roig, al maig passat la regidoria de Convivència de l'Ajuntament de Reus va engegar un projecte que ha culminat amb l'exposició La nostra memòria, que es podrà veure al centre cívic Migjorn fins al 30 de gener. Aquest projecte ha permès exposar una quarantena de fotografies i articular un discurs sobre cinc àmbits concrets: els orígens del paisatge, l'autoconstrucció, comunicacions i transports, festes i tradicions i gent del barri.

La dinamitzadora del projecte, Pilar Zubero, explica que la idea de fons del projecte és “animar la gent a trobar-se, a parlar amb l'excusa de veure com era el barri abans” i hi afegeix que es “tracta de fomentar les bones relacions” entre els veïns que, com a tots els llocs, no són sempre plàcides.

Per la seva banda, l'alma mater del projecte, Roig, destaca que els primers residents d'aquesta zona perifèrica “eren de confiança”, malgrat la seva modèstia econòmica. També posa l'accent en el fet que tothom anava “construint i pagant a poc a poc les seves cases” als propietaris que havien parcel·lat els seus terrenys. Des de ben jovenets, tots els membres de les famílies participaven “a descarregar camions, pintar, etc.” per tal de col·laborar en la construcció de l'habitatge familiar.

Un cop aconseguit un espai familiar per viure-hi, la consecució dels serveis com l'aigua i la llum pública van ser altres tasques col·lectives pendents de la zona. En aquest sentit, Monzón recorda que la primera bombeta pública la va posar Casa Lozano, el 1965. La canalització del barranc de l'Escorial va ser un altre aspecte que va també portar cua.

Precisament, el barranc va ser una de les barreres físiques que aïllava aquesta zona durant anys. Tal com es pot observar en la mostra, el carrilet que comunicava Reus amb Salou era, aleshores, un dels escassos transports que hi havia.