Societat

L'anticatalanisme de Coll i la rudesa de Mazo, a Girona

En el cas de Girona, els seus primers governadors civils van ser militars. El primer, Antonio de Correa Véglison, hi va tenir una estança curta abans del seu trasllat a Barcelona i, bàsicament, es va centrar a implantar la nova administració. Paulino Coll li va prendre el relleu. Tot i que va ser l'únic gironí que va ostentar el càrrec, es va significar per la seva hostilitat envers el català en un període que el règim franquista va endurir la seva repressió. “El patriotisme imposa desfer-se de la tradició quan aquesta minva el prestigi de la pàtria” va reblar un personatge que va deixar un llegat especialment lúgubre durant el seu mandat. El va succeir un guàrdia civil, Francisco Díez Ticio, que va tenir un pas discret i auster en el càrrec. Prova d'això és el fet que se'l recorda més per l'anecdotari que va protagonitzar des de la seva poltrona, com ara quan se li va dedicar un banc del nou passeig –el banc del governador– de Sant Feliu de Mar després que decidís costejar-ne la construcció. La llista de càrrecs la segueix José Fernández Hernando, falangista de filiació, però que va intentar no remoure susceptibilitats entre la població, especialment en qüestions identitàries. Una manera de fer que queda patent en aquesta expressió seva: “No hi ha cap incompatibilitat entre el concepte de nació, concebuda com a unitat de destí en el que és universal, i els particularismes idiomàtics, culturals, jurídics consuetudinaris de cada un dels pobles que la integren.”

Capítol a banda mereix el cas del fiscal Luís Mazo Mendo, que va ser nomenat governador civil de la província el 1945 i no va cessar fins al 1956. Onze anys durant els quals va exercir les seves responsabilitats amb rudesa, guanyant-se l'etiqueta de polític despòtic, circumstància que li va ocasionar nombrosos conflictes institucionals. No li va tremolar la mà a l'hora de destituir alcaldes, funcionaris, delegats provincials de la FET i de les JONS, instructors del Frente de Juventudes o el director del diari del règim, Los Sitios, l'actual Diari de Girona. Va practicar un culte desmesurat envers la seva persona, cosa que el va portar a pressionar perquè diverses poblacions el nomenessin fill adoptiu, fins al punt de convertir-se en el personatge que més títols acumula de la demarcació. Uns episodis de corrupció en la gestió de salconduits van provocar que Mazo Mendo caigués en desgràcia davant de les autoritats del règim i fos apartat del càrrec el 1956, quan va ser traslladat a Lleida. Només s'hi va estar dos mesos. Al Virrei Mazo Mendo, el mateix que havia lligat Girona curt durant més d'una dècada, ja li començava a pesar el càrrec.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia